Espai obert a tothom. Els escrits o opinions personals que vulguin ser publicades com a tals hauran d'anar signades i adreçades a: combcut@gmail.com
Vaga General 29 M
Per molt que perdis fent un dia de vaga,
molt més es perdrà si no ens en sortim!!
Així que t’ho demanem, si us plau, el 29 de març ajuda’t. Fem-nos veure, fem-nos sentir. Participa en les mobilitzacions. Fes vaga al teu lloc de treball i defensa els teus drets.
1. No és el moment.
A mesura que el temps passa s'aprofundeix més en les retallades. Si no és ara, quan serà?
2. La gent no es mou.
Potser és el que ens volen fer creure. Potser a la gent no li falten ganes. Provem-ho. Comença a moure't. Nosaltres venim amb tu.
3. Hi ha por de les represàlies.
Cap ni una. Cal moure's bé, explicant què està passant. Tots tenim drets (encara) que hem d'exercir i preservar. El sindicat et donarà suport.
4. No serveix per a res (mira Grècia)
Sempre serveix. Encara que de vegades s'hagin perdut batalles, de segur que hauria sigut pitjor si no ens mobilitzàvem. (A Grècia les mesures haguessin sigut pitjors sense les mobilitzacions.)
5. Molta gent ha de pagar la hipoteca o està malament econòmicament.
Ara tenim temps per preparar-nos. Ara bé, si no ens mobilitzem cada cop estarem més afeblits. D'altra banda, sabem que la vaga és la forma més efectiva.
6. Els sindicats no ho fan bé.
Vaja una generalització! Hi ha sindicats de tots els colors, de grans i de petits, però cap sindicat no pot fer res si no pot comptar amb tu i els teus companys i companyes. Informa't i escull sindicat. O com a mínim parla amb els companys i companyes per a realitzar accions puntuals. Si de cas, escull bé quin sindicat votes. Recorda, però, que l'enemic no és el sindicat (per dolent que sigui), sinó els amos de les empreses i financeres i els diferents governs.
7. Mentre puguem anar tirant...
La situació no està per a frivolitats. Si continuem per aquest camí, en poc temps ens trobarem en un carreró sense sortida. Cap a on tiraràs?
8. Sort en tenim de tenir feina.
Tothom té dret a tenir feina. I una feina digna. Ens hem de fer valer. Només així es dignifica el treball. Volem ser treballadors i treballadores responsables, no pas servents a baix cost.
9. Hi ha gent que no té feina o està en condicions pitjors.
Potser aviat tu mateix o altres companys estareu a l'atur, sense comptar-hi els que ara ja treballen en precari. Precisament, qui treballa per millorar les seves condicions laborals, treballa per millorar la societat. Demana els altres que t'ajudin, si volen, a girar la truita.
10. Els clients i usuaris no en tenen la culpa.
Els usuaris cada cop tindran pitjor atenció si no s'hi fa alguna cosa; si no es cuida els treballadors l'atenció no pot ser bona. Segur que a la majoria d'usuaris també els caldrà lluitar.
11. Abans sí es feien coses però ara no hi ha la cultura.
Es pot recuperar. Caldrà moure's per demostrar que com a persones tenim una dignitat i dret a estar enfadats. Si hi ha companys que no es mouen, caldrà parlar-ne i recuperar la cultura de la solidaritat. La queixa per la queixa no ens serveix.
12. Això és una crisi mundial que no té remei.
Sí, és mundial. Però a cada lloc afecta d'una forma diferent. No hem de deixar que se’ns imposin models que no garanteixin les necessitats bàsiques de les persones. Hem d'intervenir com a ciutadans i ciutadanes perquè el que hem aconseguit (des de les lluites dels nostres avis) romangui. Això només ho aconseguirem aprofundint en les pràctiques democràtiques.
13. Tinc feina, una reunió, una activitat a fer o a preparar.
Precisament, hi ha moments en què cal centrar la mirada en les condicions de treball, precisament per poder continuar realitzant aquestes tasques amb normalitat. Si seguim així, moltes activitats importants que fem ara s'aniran morint.
Enviat per Manuel Edo
Per què he de viure de tiberi en tiberi sense temps, si més no per digerir? Per què m'he de gastar els diners, que no tinc, en tot tipus de matèries de luxe què no tindré ni temps de gaudir? Hi ha algun motiu que se m'escapa pel que estigui permès que qualsevol familiar o company de feina es mami fins a la vergonya aliena sense sofrir cap comentari de la resta de comensals? Amb aquesta última queixa ja us he donat una pista sobre quin és el ritual que concentra la majoria de les meves lamentacions. Sí, heu encertat: odio els menjars/dinars/sopars de Nadal.
Abans de continuar expulsant bilis via teclat vull intentar ser just -encara que no tinc cap obligació, que consti- i tractaré d'apreciar el costat positiu de tot això. Veus gent a la que estimes i amb la qual, per un motiu o un altre, fa temps que no coincideixes; et pots donar homenatges sense que el sentiment de culpabilitat t’esgarri la digestió i fins i tot són altres (empresa, família, clients o el que es presenti) els que en moltes ocasions paguen la festa. Fantàstic, no? I una merda. A veure: si a aquesta gent fa temps que no la veig, el més probable és que sigui perquè no tinc cap interès en fer-ho (el mateix amb passa amb l'utilització del Facebook); en qüestions de menjar, ja fa temps que vaig superar el sentiment de culpabilitat a l'hora d’atipar-me; i el fet de què altres paguin el tiberi em resulta l'única excusa valida... si no fos pel fet que, amb la crisi, els que pagaven els convits son els únics que realment han retallat les despeses i ho han deixat de fer.
Tot això m'ha servit per plantejar-me un dilema: és pitjor la situació en la intimitat de la llar o ho és, al contrari, en un restaurant? Realment és complicat decidir-ho... Tanmateix, i posats a elegir, crec que l'opció casolana és la menys dolenta de les dues, malgrat l’insofrible atac dels familiars pesats que, a més, cauran en la insuportable costum de preguntar: «Estries tu el vi, que ets l’expert?». I com sempre no m’atreviré a sortir del sota, caballo y rey per evitar-me complicacions, fins i tot escoltaré la maleïda frase de tots els anys «Veig, que al final has tornat a portar el Vinya Pomal Reserva i el Protos de tots els anys», i a més a més recitat amb suficiència, pel cunyat o amic, cullons si el que jo volia era portar-vos un vi de la Terra Alta! Encara i així, qualsevol cosa és preferible a embarcar-se en la més terrible de les expressions nadalenques de falsa fraternitat: el sopar d'empresa.
De veritat, és que no sé ni per on començar. Be sí, pel dolor d'ous que es repeteix any darrere any a l'hora d'escollir el recinte per celebrar el ritual. El més probable? Que s'acabi fent: «on sempre» o «on un amic meu que ens fa un preu ajustat», mentida podrida en el 99% de les ocasions. Que acostuma a passar? Que et clavaran una pasta important per productes de quarta categoria. Es pot fer en dues variants, ambdues divertides. La primera és via menú, el mes de març el cost seria la meitat, no exagero. La segona és l'opció a la carta. Aquesta és la meva preferida, encara que només sigui perquè garanteix una situació realment hilarant: L’efecte filet. Em refereixo a aquell moment en el que, després que uns quants comensals demanin plats d'un cost no molt elevat a fi de no elevar el compte, ja sigui de forma conscient o no, n'arriba un alegrement desvergonyit i demana un filet. Com si una molla al cul ens impulsés, en aquell moment els anteriors veurem la llum i canviarem d'opinió a favor del preat filet. Sens cap mena de dubte.
Des d'aquell moment, el camí ja no fa pujada: els entrants a compartir, on no faltaran els teus 10 grams de pernil ibèric a la sal, aquest famós filet «a la ruleta», és a dir, de qualsevol manera menys com ho demanes, els gelats de la casa fets a la Xina o aquests chupitos imbevibles cortesia de la casa que t'oferiran en tots els colors que puguis imaginar i amb un vas ben glaçat perquè no apreciïs del tot la seva immundícia. Tot un detall, i ho dic seriosament. I millor no parlem de les copes posteriors, absolutament obligatòries a no ser que vulguis caure en el ostracisme social: aquestes es mereixerien un article a part.
Resumint: Quan quedem?
Enviat per Joan Garriga
Sísif, i el nostre temps.
Enviat per Manuel Edo
Vaga General 29 M
Companyes i companys, com a membres de la representació social que hem estat o som, davant la convocatòria de Vaga general del dia 29 de Març, creiem oportú fer-vos arribar el nostre posicionament a favor de la vaga.
Joan Garriga, Jordi Pons, Manuel Edo, Yolanda Gallego.
molt més es perdrà si no ens en sortim!!
La nostra empresa i els que hi treballem no vivim al marge de les preocupacions i problemes que pateix el país. Tots tenim familiars, veïns o coneguts molt propers a qui l’atur, la precarietat o les retallades socials afecten de manera clara i de vegades molt durament. De fet el conveni del COMB i les seves societats signat dies enrere ha està condicionat i molt per aquesta situació, com ho reflecteix l’esforç fet en la congelació dels sous per part dels treballadors i treballadores. Un esforç que no pot ser cap acte de por davant la possibilitat de perdre la feina. Doncs, tothom té dret a tenir feina, i una feina digna
Aquest esforç que hem fet totes i tots els qui treballem al COMB no té res a veure amb les polítiques de retallades que se’ns estan imposant, no té res a veure amb la reforma que llença per la borda tots els drets aconseguits durant molts anys i moltes lluites. La invitació a la Vaga respon a moltes raons i circumstàncies. La crisi i les polítiques que ha provocat generen moltes víctimes, especialment entre els sectors econòmicament i socialment més febles.
Hem vist com es degraden les nostres escoles, com es congelen les pensions o es neguen les ajudes a la gent més necessitada, com tanquen quiròfans i ambulatoris.. Retallades socials en l'educació, la sanitat, els serveis públics i socials; i per acabar una última reforma laboral que acaba definitivament amb els drets de la classe treballadora i atorga tot el poder a l'empresa. Amb la reforma laboral, ens obliguen a triar entre l’atur o el treball sense drets ni garanties.
El 29 de març moltes persones anirem a la vaga: persones amb qui tractes cada dia, persones que treballem o estem a l’atur; persones jubilades; joves que no coneixen ni un treball estable ni un sou de quatre xifres; persones immigrades o no. Persones com tu.
No anirem a la vaga per gust o per fer la punyeta, sinó perquè no volem condemnar-nos a una existència en precari. La vaga vol plantejar que hi ha altres maneres, models o sistemes, que hi ha altres polítiques possibles, que una cosa és gestionar la crisi o administrar-la d’acord amb un receptari imposat, i una altra és mobilitzar les energies de tota una societat per corregir els desequilibris que l’han provocat i l’han fet tan devastadora.
Ningú millor que tu sap com n’és, de dura, aquesta crisi. Molt probablement has vist durant aquests darrers temps les dificultats de moltes i molts per poder comprar i tirar endavant la seva família. Deus haver sentit com tanca portes l’empresa on hi treballen coneguts teus o vist com tanca més d’una botiga veïna. O deus conèixer de prop, filles, parents o amistats angoixats per la precarietat i l’atur.
Així que t’ho demanem, si us plau, el 29 de març ajuda’t. Fem-nos veure, fem-nos sentir. Participa en les mobilitzacions. Fes vaga al teu lloc de treball i defensa els teus drets.
RAONS PER NO FER VAGA.... O SÍ.
1. No és el moment.
A mesura que el temps passa s'aprofundeix més en les retallades. Si no és ara, quan serà?
2. La gent no es mou.
Potser és el que ens volen fer creure. Potser a la gent no li falten ganes. Provem-ho. Comença a moure't. Nosaltres venim amb tu.
3. Hi ha por de les represàlies.
Cap ni una. Cal moure's bé, explicant què està passant. Tots tenim drets (encara) que hem d'exercir i preservar. El sindicat et donarà suport.
4. No serveix per a res (mira Grècia)
Sempre serveix. Encara que de vegades s'hagin perdut batalles, de segur que hauria sigut pitjor si no ens mobilitzàvem. (A Grècia les mesures haguessin sigut pitjors sense les mobilitzacions.)
5. Molta gent ha de pagar la hipoteca o està malament econòmicament.
Ara tenim temps per preparar-nos. Ara bé, si no ens mobilitzem cada cop estarem més afeblits. D'altra banda, sabem que la vaga és la forma més efectiva.
6. Els sindicats no ho fan bé.
Vaja una generalització! Hi ha sindicats de tots els colors, de grans i de petits, però cap sindicat no pot fer res si no pot comptar amb tu i els teus companys i companyes. Informa't i escull sindicat. O com a mínim parla amb els companys i companyes per a realitzar accions puntuals. Si de cas, escull bé quin sindicat votes. Recorda, però, que l'enemic no és el sindicat (per dolent que sigui), sinó els amos de les empreses i financeres i els diferents governs.
7. Mentre puguem anar tirant...
La situació no està per a frivolitats. Si continuem per aquest camí, en poc temps ens trobarem en un carreró sense sortida. Cap a on tiraràs?
8. Sort en tenim de tenir feina.
Tothom té dret a tenir feina. I una feina digna. Ens hem de fer valer. Només així es dignifica el treball. Volem ser treballadors i treballadores responsables, no pas servents a baix cost.
9. Hi ha gent que no té feina o està en condicions pitjors.
Potser aviat tu mateix o altres companys estareu a l'atur, sense comptar-hi els que ara ja treballen en precari. Precisament, qui treballa per millorar les seves condicions laborals, treballa per millorar la societat. Demana els altres que t'ajudin, si volen, a girar la truita.
10. Els clients i usuaris no en tenen la culpa.
Els usuaris cada cop tindran pitjor atenció si no s'hi fa alguna cosa; si no es cuida els treballadors l'atenció no pot ser bona. Segur que a la majoria d'usuaris també els caldrà lluitar.
11. Abans sí es feien coses però ara no hi ha la cultura.
Es pot recuperar. Caldrà moure's per demostrar que com a persones tenim una dignitat i dret a estar enfadats. Si hi ha companys que no es mouen, caldrà parlar-ne i recuperar la cultura de la solidaritat. La queixa per la queixa no ens serveix.
12. Això és una crisi mundial que no té remei.
Sí, és mundial. Però a cada lloc afecta d'una forma diferent. No hem de deixar que se’ns imposin models que no garanteixin les necessitats bàsiques de les persones. Hem d'intervenir com a ciutadans i ciutadanes perquè el que hem aconseguit (des de les lluites dels nostres avis) romangui. Això només ho aconseguirem aprofundint en les pràctiques democràtiques.
13. Tinc feina, una reunió, una activitat a fer o a preparar.
Precisament, hi ha moments en què cal centrar la mirada en les condicions de treball, precisament per poder continuar realitzant aquestes tasques amb normalitat. Si seguim així, moltes activitats importants que fem ara s'aniran morint.
Enviat per Manuel Edo
No m'ha agrada el Nadal
No m’ha agrada el Nadal, crec que a molts de vosaltres tampoc, encara que os amagueu. L'obligació de consumir sense control, la enganyosa sensació de felicitat col·lectiva, fins i tot en aquest ambient presidit per l'omnipresent crisi, els embussos de trànsit per arribar a la feina o per tornar a la llar materna idealitzada als anuncis... encara així, creieu que hi ha una part d’aquestes festes que m'hauria d'agradar, no? Us equivoqueu: aquestes festes suposen el pitjor malson de qualsevol que li agradi menjar.
Per què he de viure de tiberi en tiberi sense temps, si més no per digerir? Per què m'he de gastar els diners, que no tinc, en tot tipus de matèries de luxe què no tindré ni temps de gaudir? Hi ha algun motiu que se m'escapa pel que estigui permès que qualsevol familiar o company de feina es mami fins a la vergonya aliena sense sofrir cap comentari de la resta de comensals? Amb aquesta última queixa ja us he donat una pista sobre quin és el ritual que concentra la majoria de les meves lamentacions. Sí, heu encertat: odio els menjars/dinars/sopars de Nadal.
Abans de continuar expulsant bilis via teclat vull intentar ser just -encara que no tinc cap obligació, que consti- i tractaré d'apreciar el costat positiu de tot això. Veus gent a la que estimes i amb la qual, per un motiu o un altre, fa temps que no coincideixes; et pots donar homenatges sense que el sentiment de culpabilitat t’esgarri la digestió i fins i tot són altres (empresa, família, clients o el que es presenti) els que en moltes ocasions paguen la festa. Fantàstic, no? I una merda. A veure: si a aquesta gent fa temps que no la veig, el més probable és que sigui perquè no tinc cap interès en fer-ho (el mateix amb passa amb l'utilització del Facebook); en qüestions de menjar, ja fa temps que vaig superar el sentiment de culpabilitat a l'hora d’atipar-me; i el fet de què altres paguin el tiberi em resulta l'única excusa valida... si no fos pel fet que, amb la crisi, els que pagaven els convits son els únics que realment han retallat les despeses i ho han deixat de fer.
Tot això m'ha servit per plantejar-me un dilema: és pitjor la situació en la intimitat de la llar o ho és, al contrari, en un restaurant? Realment és complicat decidir-ho... Tanmateix, i posats a elegir, crec que l'opció casolana és la menys dolenta de les dues, malgrat l’insofrible atac dels familiars pesats que, a més, cauran en la insuportable costum de preguntar: «Estries tu el vi, que ets l’expert?». I com sempre no m’atreviré a sortir del sota, caballo y rey per evitar-me complicacions, fins i tot escoltaré la maleïda frase de tots els anys «Veig, que al final has tornat a portar el Vinya Pomal Reserva i el Protos de tots els anys», i a més a més recitat amb suficiència, pel cunyat o amic, cullons si el que jo volia era portar-vos un vi de la Terra Alta! Encara i així, qualsevol cosa és preferible a embarcar-se en la més terrible de les expressions nadalenques de falsa fraternitat: el sopar d'empresa.
De veritat, és que no sé ni per on començar. Be sí, pel dolor d'ous que es repeteix any darrere any a l'hora d'escollir el recinte per celebrar el ritual. El més probable? Que s'acabi fent: «on sempre» o «on un amic meu que ens fa un preu ajustat», mentida podrida en el 99% de les ocasions. Que acostuma a passar? Que et clavaran una pasta important per productes de quarta categoria. Es pot fer en dues variants, ambdues divertides. La primera és via menú, el mes de març el cost seria la meitat, no exagero. La segona és l'opció a la carta. Aquesta és la meva preferida, encara que només sigui perquè garanteix una situació realment hilarant: L’efecte filet. Em refereixo a aquell moment en el que, després que uns quants comensals demanin plats d'un cost no molt elevat a fi de no elevar el compte, ja sigui de forma conscient o no, n'arriba un alegrement desvergonyit i demana un filet. Com si una molla al cul ens impulsés, en aquell moment els anteriors veurem la llum i canviarem d'opinió a favor del preat filet. Sens cap mena de dubte.
Des d'aquell moment, el camí ja no fa pujada: els entrants a compartir, on no faltaran els teus 10 grams de pernil ibèric a la sal, aquest famós filet «a la ruleta», és a dir, de qualsevol manera menys com ho demanes, els gelats de la casa fets a la Xina o aquests chupitos imbevibles cortesia de la casa que t'oferiran en tots els colors que puguis imaginar i amb un vas ben glaçat perquè no apreciïs del tot la seva immundícia. Tot un detall, i ho dic seriosament. I millor no parlem de les copes posteriors, absolutament obligatòries a no ser que vulguis caure en el ostracisme social: aquestes es mereixerien un article a part.
Resumint: Quan quedem?
Petita recomanació nadalenca:
Aquests dies parlant amb companys de la feina, no os diré quins, tot no ho podeu saber, recordàvem i recomanàvem a altres companys més joves, tampoc os diré quins, la denúncia en forma de sàtira i comèdia de la pel·lícula de Luis García Berlanga, Plácido.
A tall de petita ressenya improvisada: durant el franquisme les autoritats i les classes dirigents van engegar una campanya que es deia: «siente un pobre a su mesa», que pretenia estendre una espècie d’harmonia cristiana (al meu barri li dèiem caritat i la representaven les dones d’acció catòlica) cap als desheretats, però la pel·lícula ens mostra, com pretenen netejar-se la consciència els més rics, almenys un cop al any, asseient a la taula de Nadal a un pobre, això si: els rics es mengen els pits del pollastre i els pobres les ales del pollastre.
No us la perdeu i probablement us ajudarà a entendre moltes coses que veiem al nostre voltant i, si no es així, sempre haureu passat una bona estona veient bon cinema.
Enviat per Joan Garriga
Sísif, i el nostre temps.
Aquest més la nòmina ens ha recordat la nostra participació a la vaga general, retallant el nostre salari en més de 100€. Un motiu més, doncs, perquè hi pensem una mica. Hi ha reflexions que ens hi ajuden http://enfocant.net/noticia/i-despr-s-de-la-vaga
Ara, però, un cop el govern de torn i uns sindicats majoritaris maneguin a la seva manera la negociació moltes persones es pregunten, ens preguntem si realment la vaga servei per canviar les coses, les canvia?
La vaga va aconseguir una participació prou important i durant la jornada es van crear conflictes prou potents com per deixar clar que almenys la gent treballadora conscienciada i sense massa endeutaments personals estem en contra de la desaparició de drets a què ens porten amb reformes laborals, pèrdua de drets, lleis retrògrades i ensabonada permanent per als rics i poderosos.
La Vaga general vam crear un dia de conflicte social i alhora va deixar clar que les treballadores i treballadors mobilitzats pensem que no només la crisi l’han de pagar els qui l’han provocat sinó que nosaltres no som qui l’ha provocat, o almenys no en som la part més responsable.
I tot això, aquest estar en contra de la retallada de drets i de situar les responsabilitats de la crisi, també es va aconseguir deixar clar dins el COMB, gràcies a la participació de prop d’una vintena de persones.
Qui la convoca i qui hi participa a la vaga general té clar els límits d’aquesta. No ens enganyem, sabem que TOT no ho arreglarem ni amb una Vaga General ni carregats de raó, i malgrat tot sabem la importància de la raó. La vaga, aquest instrument en altres moment tant valuós i alhora tant dramàtic i costós pel conjunt de treballadors i treballadores, ara se’ns mostra com un gran interrogant i alhora també com un bon punt de partida. A través de la vaga ni es pot acabar amb el sistema que ha generat la crisi ni encetar una via social que ens permeti construir una societat diferent i millori fins i tot ni canviar decisions preses més enllà del govern i del mateix estat.
Com llegia en l’article proposat: -Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa-. Perquè el problema no és solament de resposta sinó sobretot de saber com hem de fer per canviar les coses, perquè una cosa és la vaga i una altra la transformació social.
Ens caldrà treballar molt, i segurament també altres retallades al nostra salari, per tal que les coses esdevinguin diferents. Això si, tenim clar que és possible. La vaga, la participació en ella, ens ha retallat el sou però ben segur que col•lectivament ens ha fet més forts I en moments de negociació col•lectiva, on el que es posa en joc damunt la taula són drets i millores aconseguides des del treball i en el decurs del temps, és bo ser forts i saber que encara hi ha qui se la juga, tot i la retallada de més de 100€ en el sou.
Com Sísif és dur pujar la pedra un i altre cop, però com deia el Victor Alba (l'amic Pere Pagès) del que es tracta és d'aplanar el camí. I fer-ho, com feia Camus, imaginant a Sísif feliç, doncs la presa de consciència de la pròpia condició, el no optar pel camí fàcil de la submissió és el que pot omplir el cor d'un ésser humà.
Com Sísif és dur pujar la pedra un i altre cop, però com deia el Victor Alba (l'amic Pere Pagès) del que es tracta és d'aplanar el camí. I fer-ho, com feia Camus, imaginant a Sísif feliç, doncs la presa de consciència de la pròpia condició, el no optar pel camí fàcil de la submissió és el que pot omplir el cor d'un ésser humà.
HIENES
Entre els nous partidaris del centralisme democràtic, que són una altra vegada legió, corre una nova consigna: cal riure. Sembla que la contracció espasmòdica dels músculs facials té efectes saludables sobre la producció d’endorfines humanes i socials. De l'observació més superficial jo en canvi en trec nefastes conclusions: els pobles que riuen molt passen gana, excepte, clar, quan estan ja a punt per anar al forat. Frontera fotuda que va del riure a l'esglai més inexpressiu.
Mira que hi ha consignes estúpides. No és que tingui res contra el riure quan ve al cas, però no crec que convingui forçar tant a la naturalesa. Si ens atropella, posem per cas, un cotxe en la via pública, el convenient és el que ens demana el cos: fer un crit inhumà, bé per advertir l'atropellador que som allà, bé perquè els vianants recullin les nostres restes. Si, per exemple, demanem en un restaurant un lluç i un amable cambrer ens porta un peix que fa pudor, no li donarem un cop de puny al cambrer, però tampoc ens partirem de riure. Agrairem les amabilitats i, amb la mateixa amabilitat, li demanarem que retiri el peixot i ens porti quelcom que sigui comestible (si us plau). I si el cambrer es posa pesat i ens assegura que l'animal encara cuetejava el dia anterior, que és com dir-te menja i calla, retirarem tot seguit totes les amabilitats i posarem cara d'estar cabrejats, perquè ho estem. Somriure al cotxe que ens atropella o menjar-se amb alegria el peix podrit és un atemptat contra el nostre instint de supervivència que, es miri com es miri, és un instint molt respectable.
Hi ha exemples infinits, però convindria que recordéssim un de la nostra història més recent: aquell "sonría por favor" que es va convertir en adhesiu del Seat 600 allà pels anys seixanta i setanta del passat segle. Amb aquells somriures al damunt, varem permetre que el (nostre?) Ministerio de Información y Turismo (Manuel Fraga Iribarne, no oblidem) convertís la truita de patates en truita espanyola, les faves ofegades en faves a la catalana, i molt més i molt pitjor, molt somrients varem permetre que aquells "inventors" de plats regionals venguessin per quatre duros les costes i els interiors i els convertissin en lavabo públic. Ja ja ja, quina gràcia, riem. Si els haguéssim arrencat a temps les dents de riure amb les tenalles de la nostra mala llet ancestral, un altre gall ens cantaria. Seríem més rics? No ho sabem, però almenys no tindríem aquesta cara d’emmerdats. Però no escarmentem. Ja estem una altra vegada amb el disc ratllat de l'optimisme. Jo no sento cap altra cosa. Cal estar alegres i recordar tots els remeis ocultadors de penes, des de l'evangèlic: posar l'altra galta, al proverbial: "a mal temps bona cara". El somriure, el riure i el silenci de les hienes. Però a mi, no m'agrada la carronya, i quan no em queda més remei que menjar-la, em produeixen basques.