dijous, 30 de juny del 2011
dijous, 23 de juny del 2011
dimarts, 21 de juny del 2011
El Pacto del Euro: la nueva estrategia de la Unión Europea, al servicio de las Grandes Empresas y el Capital
¿Qué es el Pacto del Euro o la nueva estrategia sobre la competitividad ?
La crisis de la deuda soberana en Europa, con tres países desahuciados y endeudados de por vida, Grecia, Irlanda y Portugal, y la amenaza y ataques especulativos sobre el Estado español, conllevo la creación del fondo de rescate europeo (dotado con 440.000 millones de euros) para comprar directamente deuda a los países afectados por la “especulación de los mercados”1 y, de esta manera, garantizar la devolución de lo prestado al sector financiero con sustanciales intereses.
El nuevo pacto del Euro, o pacto por la competitividad, establece con carácter estructural, es decir, de obligado cumplimiento para la UE-27, unas determinadas políticas económicas que significan un nuevo giro de tuerca sobre las condiciones de vida de la mayoría y directamente cientos de miles de personas son empobrecidas, precarizadas y ninguneadas.
En políticas salariales : los salarios deben vincularse a la productividad y dejar de estar referenciados al Índice de los Precios. Esto supone cambiar las reglas de la Negociación Colectiva, desvinculando los salarios del coste de la vida, a la vez que se limita el nivel de centralización de los convenios colectivos y se exige una flexibilidad interna, es decir, terminar con el poder contractual sindical en la fijación de las condiciones de trabajo sobre jornada (tiempo de trabajo), organización de trabajo (turnos, sistemas de retribución, etc.) y despidos.
En políticas laborales : Reformas Laborales que aborden la flexibilidad y la disponibilidad unilateral del contrato por parte del empresario.
En políticas de Pensiones y Jubilación : aumento de la edad de jubilación y reducción de la cuantía de la pensión.
En políticas Fiscales : Disminución de la deuda pública (por ley) endureciendo las penalizaciones para quien no cumpla.
Recapitalización de la Banca : bancarización de las Cajas de Ahorro.
Y la Comisión Europea intervendrá en los Presupuestos de cada estado miembro para vigilar que cumplen con las políticas acordadas.
El endurecimiento, el ajuste es tan duro que hasta uno de los “padres” de la UE, Jacques Delors, ex presidente de la Comisión Europea, ha declarado que el documento del Pacto del Euro, es…”el documento más reaccionario jamás producido por la Comisión”.
Ni tan siquiera aparece, aunque solo fuera en la retórica, una referencia a los más de 23 millones de parados y millones y millones de precarizados socialmente, desapareciendo la Agenda Social de la Comisión.
De esos 23 millones de parados y paradas, el 21,73%, es decir 5 millones de personas, se encuentran en el estado español, donde Gobierno, Sindicatos y Empresarios, cerraron las políticas contenidas en el Pacto del Euro a aplicar en el estado español, el 2 de febrero de 2011 en el denominado “Acuerdo Social y Económico para el crecimiento, el empleo y la garantía de las pensiones” y enterraron las políticas de movilización para revertir las salidas antisociales a la crisis :
Flexibilidad laboral, garantizada con la Reforma Laboral plasmada en la Ley 35/2010, en todo el recorrido del contrato, desde la entrada, la permanencia y la salida.
Pensiones, ajustadas a los criterios fijados por la UE : jubilarse mucho más tarde y disminución garantizada de la cuantía de la pensión.
Reordenación del sector financiero, con más de 30.000 millones de euros invertidos en el desmantelamiento de las Cajas (FROB) y su bancarización.
Ajustes de caballo para reducir el déficit y la deuda a los criterios fijados por la UE : disminución salarial a todas las personas que trabaja en las distintas AAPP, congelación de pensiones y otras medidas fiscales.
La negociación colectiva, por Decretazo del 11 de Junio de 2011, garantiza la disponibilidad unilateral de las condiciones de trabajo : salarios, jornada, sistemas de retribución, turnos, etc. y hace desaparecer la autonomía en la Negociación Colectiva, es decir, atenta directamente contra la Libertad Sindical y el conflicto (huelga) y, los salarios han disminuido por el mismo método, el decretazo, a la vez que la productividad ha aumentado. Se garantiza la tasa de ganancia del capitalismo.
Resulta paradójico que hoy sólo hay “solución” a la barbarie impuesta, con la MOVILIZACIÓN GENERAL europea, en principio y mundial después, y los sindicatos CES, se pasan la vida “concertando” con los distintos gobiernos de sus países sobre cómo ser más competitivos para recuperar la tasa de ganancia del capital, o de la “economía” (como dicen ellos) y, ante las políticas concretas y generales que sancionan y aplican los gobiernos (al unísono) de la UE, se trabaje en la desmovilización de la sociedad.
Nos cuentan cuentos y, nos “creemos” que salen las cuentas.
La CGT llama a la MOVILIZACIÓN Y A LA REBELION SOCIAL como único camino para construir una nueva sociedad basada en la libertad y la justicia social.
Secretariado Permanente del Comité Confederal de la CGT
divendres, 6 de maig del 2011
dijous, 10 de març del 2011
El que necessiten els treballadors no és més formació sinó més salari
La formació és important i beneficiosa per trobar feina. De mitjana, els que tenen un nivell més alt d'estudis tenen majors ingressos i menors taxes d'atur. Això no vol dir ni que l'educació generi aquests ingressos i aquests llocs de treball, ni que l'educació millori els ingressos i les perspectives d'ocupació de la majoria dels ciutadans.
Tampoc és cert que l'educació garanteix la mobilitat social i contribueix a acabar amb les desigualtats entre classes socials. El nivell mitjà d'educació pot augmentar, però les desigualtats de classe en el capitalisme poden romandre igual o empitjorar (com ho han fet al llarg dels darrers 30 anys).
Ara bé, el que passa és que els treballadors més formats tenen certs avantatges sobre la resta en competir per accedir a un lloc de treball i poden treballar en un ventall més ampli de professions.
El problema al nostre país - i en la resta del món - no és que les persones no siguin intel.ligents o que tinguin pocs estudis. El problema és que tenim un sistema econòmic en el qual les classes dominants sempre intenten pressionar els salaris cap avall. I aquesta pressió ens afecta a tots, independentment del llestos que siguem i el formats que estiguem. L'única excepció són aquells que es troben dins de l'u per cent de la cimera salarial.
De fet, la formació avui en dia també està concebuda per pressionar els salaris cap avall. S'intenta que escoles, instituts i universitats aportin al mercat de treball un nombre de persones formades, en totes les professions i en totes les disciplines, superior al que realment es necessita. Per aquest motiu de vegades s'ha afirmat que la universitat és una fàbrica d'aturats.
Si realment existís una manca de mà d'obra formada en alguna professió o en algun sector productiu, com se'ns intenta fer creure, es produiria immediatament un increment de salaris en aquesta professió o sector. En canvi res d'això passa en la vida real.
En observar les característiques de l'ocupació realment existent, es descobreix que la majoria dels llocs de treballs no necessiten molta formació. En canvi els que els ocupen i una bona part dels que estarien disposats a ocupar-los, tenen més formació de la que es requereix en el treball que duen a terme.
El punt més evident per a mi és que, segons les últimes estadístiques facilitades per Hisenda, mentre el nivell de formació ha millorat en els darrers anys, el 57% dels assalariats -més de deu milions de persones- cobra un salari mitjà anual inferior a els 1.000 euros mensuals. En canvi, la minoria salarial formada per aquells que cobren un salari mitjà anual superior a deu vegades el Salari Mínim Interprofessional no arriba a l'1%.
Tampoc és cert que l'educació garanteix la mobilitat social i contribueix a acabar amb les desigualtats entre classes socials. El nivell mitjà d'educació pot augmentar, però les desigualtats de classe en el capitalisme poden romandre igual o empitjorar (com ho han fet al llarg dels darrers 30 anys).
Ara bé, el que passa és que els treballadors més formats tenen certs avantatges sobre la resta en competir per accedir a un lloc de treball i poden treballar en un ventall més ampli de professions.
El problema al nostre país - i en la resta del món - no és que les persones no siguin intel.ligents o que tinguin pocs estudis. El problema és que tenim un sistema econòmic en el qual les classes dominants sempre intenten pressionar els salaris cap avall. I aquesta pressió ens afecta a tots, independentment del llestos que siguem i el formats que estiguem. L'única excepció són aquells que es troben dins de l'u per cent de la cimera salarial.
De fet, la formació avui en dia també està concebuda per pressionar els salaris cap avall. S'intenta que escoles, instituts i universitats aportin al mercat de treball un nombre de persones formades, en totes les professions i en totes les disciplines, superior al que realment es necessita. Per aquest motiu de vegades s'ha afirmat que la universitat és una fàbrica d'aturats.
Si realment existís una manca de mà d'obra formada en alguna professió o en algun sector productiu, com se'ns intenta fer creure, es produiria immediatament un increment de salaris en aquesta professió o sector. En canvi res d'això passa en la vida real.
En observar les característiques de l'ocupació realment existent, es descobreix que la majoria dels llocs de treballs no necessiten molta formació. En canvi els que els ocupen i una bona part dels que estarien disposats a ocupar-los, tenen més formació de la que es requereix en el treball que duen a terme.
El punt més evident per a mi és que, segons les últimes estadístiques facilitades per Hisenda, mentre el nivell de formació ha millorat en els darrers anys, el 57% dels assalariats -més de deu milions de persones- cobra un salari mitjà anual inferior a els 1.000 euros mensuals. En canvi, la minoria salarial formada per aquells que cobren un salari mitjà anual superior a deu vegades el Salari Mínim Interprofessional no arriba a l'1%.
dimecres, 19 de gener del 2011
3%. L'IPC anual del 2010
L’Índex de Preus de Consum (IPC) del mes de desembre, en l'àmbit de l’Estat, augmenta fins al 3% de taxa interanual, 7 dècimes per sobre del del mes de novembre. Aquest augment, que situa la taxa com la més alta des del mes d’octubre del 2008, està motivat especialment per l’increment del preu dels carburants.
La inflació subjacent, és a dir l’estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants, augmenta 3 dècimes respecte del més anterior fins al 1,5%, i consolida l’augment del preu dels aliments bàsics. Aquest efecte és més negatiu per a les persones aturades i les que tenen rendes baixes, especialment pensionistes, i fa més injustes les mesures de retallada de despesa pública del Govern de l’Estat.
L’increment de la inflació perjudica especialment els treballadors i treballadores públics, que han patit les retallades de sou del Govern, i els pensionistes que han patit la congelació de les seves pensions.
L’augment de la inflació fa necessàries les clàusules de revisió salarial dels convenis col•lectius per garantir el poder de compra dels salaris quan augmenten els preus per sobre dels increments pactats.
L’augment de la inflació fa necessàries les clàusules de revisió salarial dels convenis col•lectius per garantir el poder de compra dels salaris quan augmenten els preus per sobre dels increments pactats.
En aquest sentit, la CUT
• Considera necessari el manteniment de la clàusula de revisió salarial del conveni col•lectiu que ens permeti mantenir el poder adquisitiu dels salaris tal i com recull l’Acord estatal de negociació col•lectiva signat per les organitzacions empresarials i sindicals i que és plenament vigent.
• Rebutja les mesures de congelació de sous públics i pensions del Govern Zapatero i l’eliminació dels 426 euros per a les persones que acaben la prestació d’atur, ja que perjudiquen greument les persones amb més dificultats i faran augmentar el nombre de persones que estan per sota del llindar de la pobresa.
'En defensa del decrecimiento' Carlos Taibo
Xerrada "En defensa del decreixement 'a càrrec de Carlos Taibo, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, l'11 de març de 2010 a la seu de la CNT a Ciudad Real.
El professor Taibo explica les conseqüències que ha comportat el creixement continu en les nostres societats, com la disminució de la cohesió social, els irreversibles danys que ha provocat al planeta, l'esgotament dels recursos naturals, l'espoli dels recursos humans i naturals als països pobres i la imposició d'una manera de vida esclau que suposa l'augment continu de les hores de treball per obtenir més béns i augmentar el consum. En aquest últim punt s'atura per explicar que excepte en els estadis inicials del desenvolupament (quan els diners són necessaris per cobrir les necessitats bàsiques), el desenvolupament consumista és indicatiu d'infelicitat.
El professor Taibo explica les conseqüències que ha comportat el creixement continu en les nostres societats, com la disminució de la cohesió social, els irreversibles danys que ha provocat al planeta, l'esgotament dels recursos naturals, l'espoli dels recursos humans i naturals als països pobres i la imposició d'una manera de vida esclau que suposa l'augment continu de les hores de treball per obtenir més béns i augmentar el consum. En aquest últim punt s'atura per explicar que excepte en els estadis inicials del desenvolupament (quan els diners són necessaris per cobrir les necessitats bàsiques), el desenvolupament consumista és indicatiu d'infelicitat.
La CGT davant la sentència contra la immersió lingüística
Des de la CGT valorem molt negativament la sentència de Tribunal Suprem contra el català com a llengua vehicular a les escoles i instituts de Catalunya, i considerem que és un altre insult, dels tants que el poble català ha hagut de patir, per part dels estaments polítics i judicials de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol, més enllà d’assumir la realitat cultural i lingüística dels pobles que el componen i fer seva aquesta riquesa, es dedica sistemàticament a disparar contra la línia de flotació de qualsevol promoció d’identitats culturals i lingüístiques que no siguin la que el Règim polític, que ens domina, considera la seva. Aquest atac contra la llengua i la cultura del nostre poble és un nou acte del colonialisme al que el poble català, malauradament, ja n’està al corrent.
La CGT de Catalunya, a l’article desè dels seus estatuts, reconeix expressament el dret a l’expressió oral i escrita i la no discriminació per l’ús del català o el castellà, així com es fixa l’assoliment de la normalització efectiva del català entre la seva afiliació. Recolzem la diversitat cultural de la Península Ibèrica i ens omple de satisfacció compartir espai lingüístic amb d’altres pobles de l’Estat espanyol però, en cap cas, acceptem la imposició de qualsevol altre idioma, propi d’altres territoris de l’Estat espanyol, ni la minoritzaciò institucional a la que està essent sotmesa la nostra llengua amb el beneplàcit de les forces polítiques que ens governen, tant al Parlament català com al Congrés espanyol.
La classe treballadora de Catalunya i en general tot el conjunt de la societat tenen el dret a viure en la seva llengua pròpia, i la defensa cultural ha de ser una trinxera més en la lluita contra el sistema capitalista deshumanitzador, que pretén una homogeneïtzació, no només en l’àmbit econòmic, sinó també en totes les altres parcel•les de la nostra vida.
Davant els privilegis d’una llengua parlada per milers de milions de persones, principalment degut a les invasions militars, i l’extermini de molts pobles originaris, l’imperi cultural espanyol pretén fer-nos el mateix, amb les eines de la deslegitimada democràcia liberal.
Ni decrets de nova planta, ni 40 anys de franquisme han pogut acabar amb la identitat del nostre poble. Tampoc el Tribunal Suprem ni el Constitucional podran fer-nos callar. A Catalunya, l’escola en Català!
dimecres, 17 de novembre del 2010
Mantenir els salaris vol dir garantir l’IPC a la majoria dels treballadors
Continuen sent constants les preguntes de companyes i companys referents a com van les coses pel que fa a la negociació del conveni, un cop aquest va ser denunciat per l’empresa. La majoria expressen preocupació i ens animen a defensar l’increment salarial de l’IPC.
Es normal. Tot i entendre els moments actuals i les mateixes limitacions de l’IPC, l’increment d’aquest, ara per ara és la única garantia de manteniment del poder adquisitiu per part de tothom. Hom pot acceptar que les circumstancies d’ara no permeten gaires floritures ni avenços en la millora de les nostres percepcions econòmiques (salaris), ara bé el manteniment del que tenim implica forçosament la defensa de l’IPC com increment salarial. Perquè si bé es cert que l’actual conjuntura econòmica-financera de l’estat ha portat a aquest a rebaixar en 3 punts els sous dels funcionaris de l’administració pública i de sectors concertats amb aquesta, també ho és que aquesta mai ha actuat com un referent en les nostres relacions de treball (cosa que ens hagués afavorit notablement). I cas d’actuar l’administració com a referent ho hauria de fer de manera no exclusiva en aquesta qüestió. El cert és que l’actual comparativa de salaris, entre l’administració i el COMB, és clarament favorable (i per golejada) a l’administració. Tant en l’apartat econòmic com en el social. I solament es manifesten uns salaris clarament inferiors en l’administració pel que fa als càrrecs directius.
Davant la crisi econòmica, de fet compartim les voluntats de presidència pel que fa a la revisió de les situacions laborals internes del COMB i les seves empreses. Tant pel que fa a la voluntat d’assegurar el manteniment dels llocs de treball i dels salaris i la millora de l’eficiència i competitivitat per garantir la qualitat dels serveis que donem, com per la crida al diàleg, generositat i sentit institucional a les parts implicades.
I és precisament des del diàleg que demanem poder parlar de costos sense por, però alhora parlant de realitats tangibles. Perquè no ens enganyem la fotografia de la nostra empresa és la que és. Una gran majoria que cobra uns sous, sobre els quals no hi ha marge per al sacrifici, quan per altra banda hi ha una minoria molt ben pagada i que amb una simple congelació dels seus ingressos per un any, o simplement del seu RPO percentual dels seus ingressos bruts i no subjectes a objectius, compensarien l’ajust en la massa salarial que diu l’empresa que cal fer.
Amb aquesta realitat pretendre reduir costos a partir de no incrementar amb l’IPC al 80% de la plantilla i a més demanar-nos que cedim aquest dret in secula seculorum (per sempre més) ni és just ni raonable i no pot formar part de la negociació col·lectiva.
Davant aquesta realitat la nostra responsabilitat, com a representants dels treballadors i treballadores, passa per defensar el manteniment dels llocs de treball i del poder adquisitiu. El nostre sentit institucional, que el tenim i el compartim, ens obliga a parlar de la necessitat de reduir costos, però ho volem fer des de la racionalització i disminució de la despesa general. I amb generositat, fer-ho repartint sacrificis en funció de qui més cobra més paga i situant-nos en el marc (no en el profit) del moment actual.
divendres, 12 de novembre del 2010
IPC - Evolució
L'Índex de Preus de Consum (IPC) va pujar el 0,9% l'octubre, i la taxa interanual va augmentar dues dècimes, fins a situar-se en el 2,3%, xifra que no s'assolia des de feia 23 mesos. En els deu primers mesos de l'any, els preus acumulen un increment de l'1,8%.
L'IPC mensual encadena així el seu tercer augment consecutiu, propiciat per la temporada d'hivern en vestit i calçat i per la pujada de la llum, mentre que la inflació interanual es va incrementar per segon mes consecutiu a causa de l'encariment dels carburants, del preu de l'electricitat i d'alguns aliments.
Amb la sèrie històrica a la mà, la taxa interanual d'octubre (2,3%) és la més elevada des de novembre de 2008, quan els preus van avançar un 2,4%. Amb octubre, ja són dotze els mesos consecutius en què aquest indicador es manté en taxes positives després de vuit mesos en negatiu.
En els deu primers mesos de l'any, els preus acumulen un increment de l'1,8%. Segons les dades publicades per l'INE, la inflació subjacent (que no inclou els preus dels productes energètics ni dels aliments no elaborats) es va situar l'octubre en l'1,1%, la mateixa taxa que el setembre.
Per la seva part, l'Indicador de Preus al Consum Harmonitzat (IPCA) va situar l'octubre la seva taxa anual en el 2,3%, dues dècimes per sobre de la taxa de setembre. Les xifres avançades per a aquest indicador, que sol coincidir amb la dada d'IPC general, pronosticaven un augment d'una dècima, fins al 2,2%, però finalment la pujada ha estat major a l'esperada.
El rebut de la llum eleva la inflació
L'organisme estadístic va atribuir la pujada interanual de la inflació principalment a l'habitatge, amb una variació anual del 5,4%, més d'un punt per sobre de la registrada el setembre, a causa de l'augment dels preus de l'electricitat, que l'octubre de l'any passat es van mantenir estables.
Els aliments i les begudes no alcohòliques també van influir al repunt interanual dels preus, ja que la seva taxa va augmentar tres dècimes i es va situar en el 0,4%, destacant l'encariment de la carn d'au i del peix fresc. El transport també va contribuir a l'increment interanual de l'IPC, ja que la seva taxa anual va pujar una dècima, fins al 6,9%, pel major cost dels carburants i lubricants.
Davant aquests repunts, destaca la caiguda experimentada pel grup de medicina, que va situar la seva taxa anual en el -1%, cinc dècimes per sota de la de setembre, a causa de la rebaixa dels preus dels medicaments.
La temporada d'hivern eleva la taxa mensual
Per la seva part, la pujada de l'IPC mensual s'explica pel creixement dels preus en un 9,8% en el grup de vestit i calçat com a conseqüència de la temporada d'hivern, i pel repunt en un 1,4% de l'habitatge per l'encariment del rebut de la llum.
Aquests avenços es van veure en part contrarestats pels descensos mensuals de preus que van experimentar lleure i cultura (-0,8%) i hotels, cafès i restaurants (-0,2%). En el primer cas, la caiguda es va deure al comportament del viatge organitzat, mentre que el segon s'explica per l'abaratiment dels hotels i altres allotjaments.
Quant als grups especials, els preus han pujat l'últim any en tots ells, concentrant-se els majors increments interanuals als carburants i combustibles, amb un avenç del 14,3%, i als productes energètics, que repuntaron un 12,6%.
Els aliments sense elaboració i productes energètics, per la seva part, van pujar un 8,4% en taxa interanual, mentre que els béns industrials van augmentar un 3,7% i els béns industrials sense energia van créixer un 3,4% en relació amb octubre de 2009.
Per rúbriques, les majors pujades en taxa mensual les van registrar la roba de dona (+11,8%), les peces de vestir d'home (+10,7%), la roba de nen i bebè (+10,2%) i els complements i reparacions de peces de vestir (+6,9%). Pel costat dels descensos, els més acusats van correspondre a les patates i els seus preparats (-1,4%), als medicaments (-0,9%) i al turisme i l'hoteleria (-0,8%).
En taxa interanual, van liderar els augments de preus les patates i els seus preparats (+16,9%), el tabac (+11,6%), i la calefacció, enllumenat i distribució d'aigua (+9,5%). En l'extrem oposat, van destacar les caigudes dels preus interanuals del sucre (-10%), de la carn d'oví (-5,8%) i dels olis i greixos (-4,4%).
Els preus pugen el mes en totes les CC AA
En valors mensuals, l'IPC va pujar en totes les comunitats autònomes. El major augment mensual de preus el van registrar Extremadura, Galícia i La Rioja (1,3% en els tres casos), seguits d'Aragó, Castella-la Manxa i Múrcia, (1,2%); Astúries, País Basc i Melilla (1,1%), i Andalusia, Castella i Lleó i Comunitat Valenciana (1%).
Igualant la mitjana|mitja nacional es van situar Cantàbria i Ceuta (0,9%) i per sota de la mateixa es van quedar Catalunya (0,8%), Madrid (0,7%), Canàries (0,6%), Navarra (0,5%), i Balears (0,2%).
En taxa interanual, totes les comunitats autònomes van registrar valors positius. Les majors taxes van correspondre a Catalunya, a Castella-la Manxa i a Astúries (2,6%) i a Andalusia i A Castella i Lleó (2,5%).
En relació amb les taxes interanuals de setembre, la major pujada es va donar a La Rioja, que va elevar quatre dècimes la seva taxa anual, fins i tot el 2,4%, mentre que Navarra va ser l'única comunitat que va reduir la seva taxa anual, des del 2,2% de setembre al 2,1% d'octubre.
IPCA a impostos cosntantes
Al costat de les dades de l'IPC, l'INE ha publicat avui l'IPCA a impostos constants (IPCA-IC), que mesura l'evolució dels preus considerant que els impostos que els graven es mantenen sense canvis des d'una referència temporal concreta.
Segons l'INE, l'IPCA-IC va assolir el setembre una taxa interanual del 0,9% més d'un punt per sota de la registrada per l'IPCA l'esmentat mes (+2,1%), i la seva variació mensual va ser del 0,0%.
Per a la construcció d'aquest índex, l'organisme estadístic té en compte l'IVA, els Impostos sobre Hidrocarburs i sobre Tasques del Tabac, l'Impost especial sobre determinats mitjans de transport, i l'Impost sobre les Primes d'Assegurances.
Amb la sèrie històrica a la mà, la taxa interanual d'octubre (2,3%) és la més elevada des de novembre de 2008, quan els preus van avançar un 2,4%. Amb octubre, ja són dotze els mesos consecutius en què aquest indicador es manté en taxes positives després de vuit mesos en negatiu.
En els deu primers mesos de l'any, els preus acumulen un increment de l'1,8%. Segons les dades publicades per l'INE, la inflació subjacent (que no inclou els preus dels productes energètics ni dels aliments no elaborats) es va situar l'octubre en l'1,1%, la mateixa taxa que el setembre.
Per la seva part, l'Indicador de Preus al Consum Harmonitzat (IPCA) va situar l'octubre la seva taxa anual en el 2,3%, dues dècimes per sobre de la taxa de setembre. Les xifres avançades per a aquest indicador, que sol coincidir amb la dada d'IPC general, pronosticaven un augment d'una dècima, fins al 2,2%, però finalment la pujada ha estat major a l'esperada.
El rebut de la llum eleva la inflació
L'organisme estadístic va atribuir la pujada interanual de la inflació principalment a l'habitatge, amb una variació anual del 5,4%, més d'un punt per sobre de la registrada el setembre, a causa de l'augment dels preus de l'electricitat, que l'octubre de l'any passat es van mantenir estables.
Els aliments i les begudes no alcohòliques també van influir al repunt interanual dels preus, ja que la seva taxa va augmentar tres dècimes i es va situar en el 0,4%, destacant l'encariment de la carn d'au i del peix fresc. El transport també va contribuir a l'increment interanual de l'IPC, ja que la seva taxa anual va pujar una dècima, fins al 6,9%, pel major cost dels carburants i lubricants.
Davant aquests repunts, destaca la caiguda experimentada pel grup de medicina, que va situar la seva taxa anual en el -1%, cinc dècimes per sota de la de setembre, a causa de la rebaixa dels preus dels medicaments.
La temporada d'hivern eleva la taxa mensual
Per la seva part, la pujada de l'IPC mensual s'explica pel creixement dels preus en un 9,8% en el grup de vestit i calçat com a conseqüència de la temporada d'hivern, i pel repunt en un 1,4% de l'habitatge per l'encariment del rebut de la llum.
Aquests avenços es van veure en part contrarestats pels descensos mensuals de preus que van experimentar lleure i cultura (-0,8%) i hotels, cafès i restaurants (-0,2%). En el primer cas, la caiguda es va deure al comportament del viatge organitzat, mentre que el segon s'explica per l'abaratiment dels hotels i altres allotjaments.
Quant als grups especials, els preus han pujat l'últim any en tots ells, concentrant-se els majors increments interanuals als carburants i combustibles, amb un avenç del 14,3%, i als productes energètics, que repuntaron un 12,6%.
Els aliments sense elaboració i productes energètics, per la seva part, van pujar un 8,4% en taxa interanual, mentre que els béns industrials van augmentar un 3,7% i els béns industrials sense energia van créixer un 3,4% en relació amb octubre de 2009.
Per rúbriques, les majors pujades en taxa mensual les van registrar la roba de dona (+11,8%), les peces de vestir d'home (+10,7%), la roba de nen i bebè (+10,2%) i els complements i reparacions de peces de vestir (+6,9%). Pel costat dels descensos, els més acusats van correspondre a les patates i els seus preparats (-1,4%), als medicaments (-0,9%) i al turisme i l'hoteleria (-0,8%).
En taxa interanual, van liderar els augments de preus les patates i els seus preparats (+16,9%), el tabac (+11,6%), i la calefacció, enllumenat i distribució d'aigua (+9,5%). En l'extrem oposat, van destacar les caigudes dels preus interanuals del sucre (-10%), de la carn d'oví (-5,8%) i dels olis i greixos (-4,4%).
Els preus pugen el mes en totes les CC AA
En valors mensuals, l'IPC va pujar en totes les comunitats autònomes. El major augment mensual de preus el van registrar Extremadura, Galícia i La Rioja (1,3% en els tres casos), seguits d'Aragó, Castella-la Manxa i Múrcia, (1,2%); Astúries, País Basc i Melilla (1,1%), i Andalusia, Castella i Lleó i Comunitat Valenciana (1%).
Igualant la mitjana|mitja nacional es van situar Cantàbria i Ceuta (0,9%) i per sota de la mateixa es van quedar Catalunya (0,8%), Madrid (0,7%), Canàries (0,6%), Navarra (0,5%), i Balears (0,2%).
En taxa interanual, totes les comunitats autònomes van registrar valors positius. Les majors taxes van correspondre a Catalunya, a Castella-la Manxa i a Astúries (2,6%) i a Andalusia i A Castella i Lleó (2,5%).
En relació amb les taxes interanuals de setembre, la major pujada es va donar a La Rioja, que va elevar quatre dècimes la seva taxa anual, fins i tot el 2,4%, mentre que Navarra va ser l'única comunitat que va reduir la seva taxa anual, des del 2,2% de setembre al 2,1% d'octubre.
IPCA a impostos cosntantes
Al costat de les dades de l'IPC, l'INE ha publicat avui l'IPCA a impostos constants (IPCA-IC), que mesura l'evolució dels preus considerant que els impostos que els graven es mantenen sense canvis des d'una referència temporal concreta.
Segons l'INE, l'IPCA-IC va assolir el setembre una taxa interanual del 0,9% més d'un punt per sota de la registrada per l'IPCA l'esmentat mes (+2,1%), i la seva variació mensual va ser del 0,0%.
Per a la construcció d'aquest índex, l'organisme estadístic té en compte l'IVA, els Impostos sobre Hidrocarburs i sobre Tasques del Tabac, l'Impost especial sobre determinats mitjans de transport, i l'Impost sobre les Primes d'Assegurances.
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Com va la negociació del Conveni?
Sou moltes les persones que ens pregunteu, quan ens trobem a l’ascensor, al passadís o als nostres llocs de treball, com va la negociació del conveni. D’entrada dir-vos que lluny de molestar-nos la vostra pregunta manifesta un interès de la vostra part que ens agrada, doncs som molt conscients de que en la negociació ens hi juguem les garrofes de tots. I aquesta responsabilitat pesa.
I si bé es cert que, com en tota negociació que requereix un marc de confiança acceptable, la negociació del conveni demana prudència i certa confidencialitat també ho és que la comunicació amb els companys i companyes és bàsica per la nostra part, per la representació social.
Movent-nos, doncs, en aquest marc de prudència i guardant la confidencialitat necessària fins aquest moments són tres les reunions que portem de la comissió negociadora, formada per la representació de l’empresa i la part social. I si la primera reunió va comporta l’acord del calendari de reunions i la metodologia de treball, la segona va servir per posar damunt la taula les diferents propostes que formarien part de la negociació.
Per part de l’empresa, que és qui va denunciar el conveni, les propostes responen a les voluntats manifestades en la denuncia: congelació salarial, vinculació del increment salarial a creixement dels ingressos i desvinculació d’aquest a l’IPC i sobre els apartats actuals. Per la nostra part, la social, vam exposar la necessitat de manteniment del poder adquisitiu i la vinculació d’aquest a l’IPC com a mínim.
No cal dir que aquests posicionaments, per ambdues parts, han estat acompanyats de diferents propostes i punt de partida que en la tercera reunió han mostrat un ampli desacord, la necessitat d’acord sobre alguns conceptes importants i la reconsideració d’alguns plantejaments.
Un cop feta la denuncia, la feina tot just ha començat. Esperem establir ponts on ara hi ha murs. El que porta el timó no pot decidir d’on bufa el vent, ni amb quina força, però pot orientar la seva pròpia vela per arribar a bon port.
Tot parafrasejant Fellini, malgrat tot, “e la nave va”
Comissió Unitària dels treballadors i treballadores del
COMB i GRUP MED CORPORATIU
dijous, 7 d’octubre del 2010
Baixes laborals retribuïdes
La Vanguardia
Susana Quadrado
07/10/2010
La habitación 853
Su fondo de resistencia se está fragilizando mientras el tumor impone su dictadura de día y de noche.
Susana Quadrado
07/10/2010
La habitación 853
Su fondo de resistencia se está fragilizando mientras el tumor impone su dictadura de día y de noche.
Alba se inclina sobre el pecho de su madre. Ni siquiera su cabeza pelona resta expresividad o belleza a sus ojos, medio adormecidos por la morfina. Seguramente Alba no sabe a qué huele un colegio, ni la hierba húmeda, ni el chocolate. Una habitación en Sant Joan de Déu, la 853, es su micromundo, aséptico y con olor a desinfectante, desde hace dos años, casi toda su existencia. De entre todas las imágenes del diario del domingo, la suya es de aquellas que te hacen apretar los dientes y te anudan la garganta. Su historia muerde la realidad, o más bien la escupe. Rafael y Nieves –él, un trabajador autónomo; ella, empleada en un supermercado– miran a su hija con ternura aunque su aspecto es de agotamiento. Llevan dos años turnándose para estar con ella y, como el dinero no sobra, hay que seguir trabajando. Su fondo de resistencia se está fragilizando mientras el tumor impone su dictadura de día y de noche. Si ella no se rinde, ellos tampoco.
–¡Imaginen que esa niña es la suya! –exclama él.
La súplica la dirige Rafael a quien quiera escucharle, sea presidente, ministro, diputado o senador. No hay impostura en sus palabras, sino una sensación de orfandad y desamparo. Este hombre se dirigió a La Vanguardia después de ver cómo sus señorías aprobaban el 22 de septiembre una proposición no de ley para que los padres de niños con cáncer o con enfermedades muy graves que trabajen puedan tener una baja laboral retribuida. Sobre el papel, todo es muy bonito. Esperanzador. Pero han pasado casi dos semanas y nada más se ha sabido ni de sus señorías ni de la iniciativa. Rafael ha ido encadenando baja tras baja, aunque legalmente esto tiene un límite. "¿A qué esperan?", nos pregunta. El Gobierno tiene el tiempo en sus manos y lo empuja lentísimamente, mientras el tiempo de Alba vuela. Todo depende de que el ministro de Trabajo eche cuentas y vea que lo razonable es conceder este derecho a los padres de niños enfermos porque, de hecho, ya lo está pagando en forma de bajas laborales. Aunque mucho nos tememos la respuesta, si es que llega, porque este Gobierno tan supuestamente social lo primero que recorta son los derechos sociales.
Y es aquí cuando la habitación 853 del hospital Sant Joan de Déu, donde viven Alba y sus padres, se convierte en un territorio donde se ve tan claro el sentido de la vida y, a un mismo tiempo, lo mezquino de la política que levanta expectativas que no cumple. Decía Borges que la experiencia de un ser humano puede parecerse a la de otros. La de Rafael y Nieves, la nuestra, la de todos..., la inesperada. Imaginen que fuera su hija la niña de la habitación 853.
dijous, 30 de setembre del 2010
Valoració Vaga General
La Vaga, tot i ser un fet molt important, no és ni el principi ni el final de res. Doncs ben segur la defensa dels nostres drets i les voluntats de millora social necessiten un dia a dia compromès i alhora mobilitzador. Esperem que el cost social i econòmic (que com bé ens va recordar RRHH ens serà descomptat de la nòmina, també als representants dels treballadors-CUT, com és preceptiu) sigui compensat per un canvi de rumb en les polítiques econòmiques i laborals del govern més justes i equitatives pel conjunt de treballadors i ciutadania en general.
Res és gratuït, però tampoc inútil!
Comissió Unitària dels treballadors i treballadores
del COMB i GRUP MED CORPORATIU
dilluns, 27 de setembre del 2010
L'assemblea, participativa
Primeres impressions de la mateixa
En primer lloc felicitar-nos per l’assistència de gent. La resposta a la convocatòria d’una assemblea no és ni cosa habitual ni senzilla, per la qual cosa requereix una voluntat per part dels assistents més enllà d’un fet normal. És veritat que en una empresa com la nostra,el COMB i les seves societats, amb prop de 300 persones l’assistència de 102 persones algú la pot considerar pobre. Per part nostra, però, ens sentim contents i ens anima en el treball de la representació col•lectiva, perquè una assistència com la d’ahir, tot i ser millorable, es prou representativa dels conjunts de treballadores i treballadors del COMB i les seves societats.
En segon lloc dir-vos que una ullada als assistents va deixar entreveure una preocupació pel que fa a la representativitat en algunes empreses donada la manca quasi total d’assistents vinculats a aquestes. Aquest fet ens preocupa i com es va exposar en la mateixa assemblea fa necessària una implicació i un treball encaminat a resoldre aquesta situació.
Som coneixedors que podem millorar el procés i desenvolupament de l’assemblea, que ens cal ser més àgils i alhora propiciar millor el debat i la participació de tothom. Ara bé, l’assemblea d’ahir en general va anar bé. Van complir-se els horaris i poder ser tractats els punts proposats i això possibilita poder treballar amb certa normalitat a la taula de negociació establerta arrel de la denúncia del Conveni Col•lectiu per part de l’empresa.
Acords. L’assemblea de treballadores i treballadors del COMB i les seves societats va aprovar:
A. Plataforma per a la negociació
Punts que en principi configuren la nostra proposta de plataforma per a la negociació del conveni. Establerts en tres blocs (prioritaris, proposables i d’actualització) i després d’haver incorporat les aportacions fetes des de l’assemblea. Per 56 vots a favor, 1 en contra i cap abstenció, després d’un interessant debat en que quedaren reflectides mancances, incompliments i realitats poc o gens ajustades al que diu el conveni i a una justa consideració general.
B. Vaga general del proper dia 29 de setembre
Després de l’exposició feta des de la mesa per part d’alguns membres de la CUT, l’assemblea va recolzar la convocatòria de VAGA GENERAL per 25 vots a favor, 18 en contra i 3 abstencions. Aquest recolzament i resultat serà notificat a la Direcció d’empresa pel seu coneixement i tinguda en compte.
En resum, estem al inici d’un període de temps complex emmarcat dins una situació de crisi general, a les portes d’unes eleccions sindicals i asseguts en una taula de negociació col•lectiva. Tot això demana participació, treball i compromís per part de tothom.
divendres, 10 de setembre del 2010
Assemblea General de Treballadores i Treballadors del COMB
El proper dijous farem Assemblea General per tractar els punts indicats a l'ordre del dia. Des de la CUT us animen a participar-hi. La denúncia del CONVENI per part de l’empresa obliga a negociar un seguit de qüestions i deixa en suspens el increment salarial, motius més que suficients per aplegar el màxim de consens i alhora el més gran suport que puguem en la defensa dels nostres drets i les nostres voluntats. Els moments que vivim són prou importants i no deixen lloc al se-me’n-fot.
Sabem que moltes i molts de vosaltres teniu problemes per assistir lliurament a l’assemblea. Esperem que l’empresa sàpiga respectar aquest dret i posi voluntat en fer possible el seu exercici. Cas de tenir problemes, impediments o coaccions us preguem ens les feu saber per poder corregir aquesta mala praxis d’alguns. L’assemblea és un dret reconegut davant la qual direcció no solament ve obligada a facilitar-ne la seva celebració sinó que hauria de posar-hi els mitjans adequats.
dijous, 9 de setembre del 2010
Motivos para la huelga general
Vicenç Navarro
Consejo científico de ATTAC
Diario Público
Es importante que se entienda y se conozca qué ha estado ocurriendo en la Unión Europea durante estos últimos años (y no me refiero sólo a lo que ha pasado desde el inicio de la crisis en 2007). La participación de las rentas del trabajo como porcentaje de la renta nacional en el promedio de los países de la UE-15 ha ido descendiendo desde principios del establecimiento de la Unión hasta hoy, bajando del 69% al 56%. Este descenso ha sido mucho más acentuado en la zona euro, y todavía mayor en España. Ello ha ido acompañado de un aumento del desempleo en el promedio de la UE-15 (interrumpido provisionalmente en España por la burbuja inmobiliaria hasta que estalló) y de un deterioro de las condiciones de trabajo. El porcentaje de trabajadores que declara trabajar en condiciones estresantes en el promedio de la UE-15 ha pasado del 32% de la población empleada a un 54% en 2008. En España ha sido incluso mayor. Una consecuencia de ello es que las enfermedades laborales por estrés han aumentado.
Por si esto no fuera suficiente, la protección social se ha ido deteriorando. La tasa de crecimiento del gasto público social (que cubre los gastos públicos en las transferencias y servicios del Estado del bienestar) ha ido descendiendo en el promedio de la UE-15 desde principios de la década de los noventa (habiéndose interrumpido este descenso entre 2004 y 2008 en España durante la alianza –informal– del PSOE con IU-ICV, ERC y BNG). Ha vuelto a descender a partir de entonces, y España ha permanecido en la cola de la Europa social, siendo el país de la UE-15 con el gasto público social por habitante más bajo. Además de este descenso hemos visto una disminución de los derechos laborales en la mayoría de los países de la UE-15.
Mientras la clase trabajadora y grandes sectores de las clases medias veían disminuir su capacidad adquisitiva (la mayor causa del enorme endeudamiento de las familias), hemos visto un enorme incremento de los beneficios empresariales. Estos aumentaron un 38% en la media de la UE-15 y un 42,3% en la zona euro durante el periodo 1999-2008, mientras que los costes laborales aumentaron sólo un 17%. En España, este contraste entre la austeridad impuesta a las clases populares y la bonanza y exuberancia de los beneficios empresariales fue incluso más acentuado. Durante el mismo periodo, las mayores empresas españolas vieron aumentar sus beneficios netos un 73% (casi el doble de la media de la UE-15), mientras que los costes laborales aumentaron durante el mismo periodo un 3,7% (casi cinco veces menos que en la UE-15). Dentro de estas empresas, las que alcanzaron elevadísimos niveles de beneficios fueron las financieras, que basaron su riqueza en el enorme endeudamiento de las familias europeas y españolas y en actividades altamente especulativas, incluyendo las inversiones inmobiliarias, que se convirtieron en el motor del crecimiento económico en varios países, incluyendo España. La banca española, bajo la pésima supervisión del Banco de España, tiene una enorme responsabilidad en el desarrollo del complejo bancario-inmobiliario-constructor y su burbuja, que al explotar ha creado el enorme problema económico, además de dificultar enormemente la accesibilidad al crédito por parte de la ciudadanía y de la mediana y pequeña empresa. Es una enorme incoherencia (para ponerlo de una manera amable) que el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que junto con anteriores gobernadores es el responsable de una de las mayores causas de la crisis en España, esté ahora liderando el movimiento neoliberal, y responsabilice a los sindicatos por el elevado desempleo causado, según él, por una supuesta rigidez de los mercados laborales.
A nivel europeo, los hechos presentados en los párrafos anteriores se deben, no a los mercados financieros, sino al desarrollo de las políticas neoliberales, promovidas por las mayores instituciones de la UE, y muy en especial por el Banco Central Europeo, la Comisión Europea y el Consejo Europeo, controlado este último por las derechas (cristiano-demócratas y liberales). Estas instituciones han estado imbuidas del pensamiento neoliberal, al cual se han adaptado gran parte de los partidos socialdemócratas gobernantes que han abandonado elementos claves de la tradición socialdemócrata para convertirse en partidos socioliberales. Estas políticas han consistido en la desregulación de los mercados laborales, la reducción de la protección social, la reducción de los impuestos, el aumento de su regresividad (responsable, en parte, de que las desigualdades sociales en la UE-15 hayan alcanzado el mayor nivel conocido en los últimos 20 años), las privatizaciones de los servicios del Estado del bienestar, y la reducción de los beneficios laborales y sociales. La reducción de impuestos, por cierto, determinó el crecimiento de la deuda pública en todos estos países.
Todas estas políticas han respondido al enorme poder de clase, es decir, del capital (mundo empresarial y financiero y rentas superiores), que está aprovechando ahora la crisis creada por ellos para conseguir lo que ha estado deseando todos los años: debilitar todavía más al mundo del trabajo al cual pertenecen las clases populares. De ahí que sea fundamental que exista una protesta masiva el día 29 de septiembre, a nivel europeo y a nivel español, para iniciar un proceso de reversión de tales políticas, no tanto por un cambio político en el que ganen las derechas (PP en España y CiU en Catalunya) que empeoraría todavía más la situación, sino por un cambio muy sustancial en las izquierdas, y muy en especial de las gobernantes, que no ocurrirá a no ser que haya una protesta generalizada en contra de aquellas políticas. Así ocurrió, por cierto, en las últimas huelgas generales, y así debiera ocurrir ahora.
Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de Public Policy en The Johns Hopkins University.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Acomiadament al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona
Acomiadament d'en Josep Regany de MedSasa
treballava al Col·legi Oficial de Metges de Lleida
Avui 24 d'agost de 2010, el company Josep Regany de MedSasa adscrit en la seva tasca professional a l’Àrea Financera al Col·legi Oficial de Metges de Lleida, ha estat acomiadat sense preavís i sense coneixement dels representants dels treballadors de la casa (Comissió Unitària dels Treballadors del COMB i Grup Med).Un cop més constatar, que si són discutibles les raons de l’empresa, i podem explicar perquè son discutibles, es del tot injustificable les formes utilitzades, lloc i moment, i la manca de garanties sindicals i laborals com s’ha fet.
Els motius argumentats per l’empresa per justificar aquest acomiadament són els següents:
Per mitja del present escrit Ii notifiquem que, d'acord amb allò que disposa l' article 52.c), en relació amb I'article 51.1, ambdós del Text Refós de I'Estatut dels Treballadors, l'Empresa MED SASA, S.A. ha decidit procedir a I'extinció per causes objectives del seu contracte de treball com Tècnic Auxiliar, amb data d'efectes a dia d'avui, sense perjudici del preavís de trenta dies establert a I'article 53.1 c) de l'Estatut, el qual li serà abonat.
Dir-vos, un cop més, que malgrat les iniciatives de diàleg, entesa i treball en comú, fetes per la Comissió Unitària dels Treballadors a la direcció de COMB en els darrers temps, un cop més ens trobem en que les converses i bones voluntats expressades conjuntament amb la Direcció del COMB, se les enduu el vent, fet que ens resulta dolorós al comprovar la manca de voluntat de diàleg d’aquesta Direcció.
Les causes que originen aquesta decisió són de naturalesa organitzativa, tenint la mesura com a finalitat garantir la viabilitat futura de l'Empresa a través d'una més adequada organització dels seus recursos que permeti superar les dificultats que impedeixen el seu bon funcionament.
Com Vostè bé sap, I'entorn macroeconòmic i financer, tant internacional com nacional, s'ha deteriorat de manera notòria a conseqüència, fonamentalment, de la intensificació de les dificultats per les que passa el sector financer. Això ha general una profunda crisis de confiança que ha obstaculitzat els fluxos crediticis, el que ha portat a una gran part de les economies industrialitzades a la recessió.
Com pot ser que mentre es justifica un acomiadament darrera altre per motius econòmics, les persones responsables de la direcció de l'empresa que presenten pèrdues importants rebin pagaments desorbitats i prebendes injustificades i en cap moment hagin rendit comptes de la seva nefasta gestió? On són els criteris de justícia i equitat que com a treballadors tots ens mereixem? Perquè uns són llençats a l'atur i a la precarietat i altres continuen reben importants quantitats de diners en conceptes de RPO? Que li paguen al Sr. Montes: la seva bona direcció a l'àrea econòmica-financera o potser la seva dedicació a liquidar llocs de treball? I tota la colla que l'envolta, que? Continuaran escampant pestes sobre el que han fotut fora? Diran que ells no són culpables de res? Que està passant al COMB i a les seves empreses?
Dir-vos, un cop més, que malgrat les iniciatives de diàleg, entesa i treball en comú, fetes per la Comissió Unitària dels Treballadors a la direcció de COMB en els darrers temps, un cop més ens trobem en que les converses i bones voluntats expressades conjuntament amb la Direcció del COMB, se les enduu el vent, fet que ens resulta dolorós al comprovar la manca de voluntat de diàleg d’aquesta Direcció.
Per part nostre un cop més, demandar-vos la vostra participació en tot aquest procés de defensa dels nostres drets col·lectius, sabent que la pressió exercida per l’empresa ho dificulta.
Companys!, cal estar alerta, les properes setmanes ens vénen temps difícils, temps en els que caldrà donar respostes col·lectives i individuals, temps en els que trontollaran molts llocs de treball, temps en els que ens caldrà reclamar respecte i dignitat.
divendres, 13 d’agost del 2010
INCIDENT FUMIGACIÓ. NOTA DE LA CUT
Comissió Unitària dels treballadors i treballadores del
Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i
Grup Med Corporatiu
http://www.vilaweb.cat/ep/cerca/ultima-hora/3763981/quatre-treballadors-collegi-metges-barcelona-queden-afectats-fumigacio.html?consulta=metges&data=
dimarts, 3 d’agost del 2010
AIXÍ QUEDA LA REFORMA LABORAL
Acomiadament objectiu
N’hi haurà prou amb preveure pèrdues L’empresa podrà acomiadar per causes objectives (20 dies d’indemnització) si té pèrdues o espera tenir-ne, així com per una caiguda "persistent" d’ingressos, que pugui afectar a la seva viabilitat o a la seva capacitat de mantenir el volum d’ocupació. S’elimina la possibilitat d’acomiadament objectiu per una "disminució rellevant" del benefici, o per una "falta persistent de liquiditat" que proposava el PSOE.
Absentisme
El còmput per a tota l’empresa es rebaixa La reforma manté la possibilitat d’acomiadament objectiu si el treballador falta al seu lloc de treball un 20% de les jornades durant dos mesos consecutius o el 25% dels dies en quatre mesos (excloent supòsits com l’embaras, la lactància i les baixes mèdiques de més de 20 dies, entre altres). Malgrat això, si en el decret inicial s’exigia que, en el global de l’empresa, la taxa d’absentisme fos del 5%, ara s’ha rebaixat aquest requisit a la meitat (2,5%).
Contracte de 33 dies d'indemnització
Només un mes en l’atur i obligació de demostrar el frau Estar un mes en situació d’atur (en el decret original el plaç eren tres mesos) serà suficient per poder accedir al contracte de foment d’ocupació (el de 33 dies d’indemnització). A més, al treballador acomiadat li correspondrà la "càrrega de la prova" per a demostrar que l’empresa ha prescindit d’ell per causes disciplinàries i no objectives, és a dir, que l’empresa ha comès frau.
Fogasa
L’Estat paga 8 dies de l’atur L’estat, a través del Fons de Garantia Salarial (Fogasa) es farà càrrec d’una part de la indemnització per acomiadament igual a 8 dies de salari per any treballat, però només en el cas de les extincions de contractes indefinits (tant ordinaris com de foment de l’ocupació). Recordem que el Fogasa es paga amb les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social.
Temporalitat
Augment de les indemnitzacions Coma forma de penalitzar la temporalitat, la reforma conté un augment progressiu de les indemnitzacions en el cas dels contractes temporals. Actualment, la indemnització per extinció d’un contracte temporal està en 8 dies, i passarà a 12 dies l’any 2014. A partir de 2011 es sumarà un dia més per any fins arribar als 1 dies.
ETT
Més poder per a les empreses de col•locació La reforma laboral amplia el terreny en el que poden actuar les Empreses de Treball Temporal (ETT). A partir del da 1 de gener de 2011 s’eliminen totes les prohibicions i limitacions ara vigents per a la contractació a través de les ETT, per exemple la que impedeix contractar a treballadors per al sector de la construcció a través d’aquestes agències privades. A partir d’aquella data, les limitacions o prohibicions que s’estableixin només seran vàlides quan es justifiquin per raons d’interès general relatives a la protecció dels treballadors, entre altres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)