dijous, 15 de desembre del 2011
dimarts, 13 de desembre del 2011
L'ASSEMBLEA TOMBA LA PROPOSTA DE NEGOCIACIÓ
Us informem que l’Assemblea de treballadors del COMB i les seves empreses es va reunir ahir 12 de desembre de 2011 per discutir i aprovar la proposta de la Comissió Unitària de Treballadors/es (CUT) de negociació del Conveni Col·lectiu.
Despres d’una explicació del procés negociador per part de la CUT, es va posar a debat la proposta la qual va ser rebutjada per l’Assemblea amb 41vots en contra i 35 vots a favor.
Reunida aquest matí la CUT fem les següents valoracions:
1. Valorem molt positivament l’alt grau de assistència així com la participació i el debat dels companys i companyes.
2. Entenem que els resultats manifesten un rebuig clar a la proposta presentada per la CUT i per tant invalida la continuïtat del procés negociador tal com s’ha portat fins ara.
3. Aquest fet obre un nou escenari en el que és necessari el reforçament de la representació col·lectiva. En aquest sentit pensem que cal iniciar sense demora el procés electoral al COMB, MEDICORASSE i Grup MED Corporatiu. Que ha de possibilitar a la CUT establir les bases de negociació d’acord amb els criteris emanats de l’Assemblea.
4. Atenent a tot això comunicarem a la part empresarial tant els resultats com les valoracions de l’Assemblea. Així com el criteri de la CUT pel que fa al procés negociador.
Tot que entenem que s’obren escenaris molt difícils, som de l’opinió que és des de la representació col·lectiva, la participació i la voluntat d’entesa que s’ha de continuar lluitant.
Comissió Unitària dels Treballadors del COMB i de les seves Societats
dimecres, 7 de desembre del 2011
“Propostes per a la sostenibilitat i millora del sistema sanitari públic”
En uns moments tan delicats pel que fa a la sanitat pública, on no solament és objecte de debat sinó també de desig per part de sectors econòmics importants que veuen en ella una nova font de guanys, pensem és important conèixer totes les veus implicades en el que sense cap mena de dubte constitueix una de les conquestes socials més importants del que venim anomenen com estat del benestar. Que tot sigui dit en el nostre país i estat ha estat més aviat tard i pobre dins el conjunt d’Europa.
El Col•legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha donat a conèixer en roda de premsa, el document final del Fòrum de la Professió Mèdica amb les propostes dels metges de Barcelona sobre el sistema sanitari públic. El doctor Miquel Vilardell, president del COMB, i el doctor Jaume Padrós, vicepresident primer de la institució col•legial i coordinador del Fòrum de la Professió Mèdica, van presentar el document “Propostes per a la sostenibilitat i millora del sistema sanitari públic” que en el seu preàmbul llegim:
I, què és irrenunciable? En primer lloc, el finançament públic de salut. Aquest és un bé aconseguit i construït entre tots, implantat a la nostra societat sense marxa enrere i emmarcat en el concepte més elemental de justícia social. El model podrà ser objecte d’anàlisi, de reformes per millorar la seva eficiència, de definició de la cartera de serveis, d’establiment de prioritats i, si convé, d’introducció de mecanismes per afavorir la utilització responsable, i la corresponsabilització de la població, però les característiques de sistema públic, equitatiu i universal són irrenunciables.
accés al document
La Generalitat a punt d’aprovar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que vulnera els drets de les treballadores i treballadors
La Direcció General de Cooperació al Desenvolupament aprova acomiadar de forma discriminatòria a 42 treballadors i treballadores de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). Tampoc respecta als col·lectius protegits com les embarassades, les dones amb baixa de maternitat o les persones en règim de reducció de jornada per cura de fills i filles menors d’un any. Amb aquestes decisions, la direcció de l’ACCD podria estar incorrent en frau de llei.
L’Expedient de Regulació es troba al Departament d’Empresa i Ocupació a punt per dictaminar-ne la seva resolució favorable per part de les autoritats laborals del Govern de la Generalitat de Catalunya.
La retallada del 55% en el pressupost 2011 de la Generalitat de Catalunya destinat a Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) és l’argument de l‘actual Govern català per acomiadar a la meitat de la plantilla l’ACCD. Les causes de l’acomiadament s’emmarquen dins les mesures d’austeritat empreses per l’actual Govern i han estat justificades per raons econòmiques i productives, raons que recentment han estat declarades improcedents per part de la justícia en altres acomiadaments realitzats per part de la Generalitat de Catalunya [1], [2].
Un acomiadament discriminatori, amb manca d’objectivitat i buit de criteris
Concretament es pretén acomiadar el 100% de les dones embarassades, el 50% de les dones amb baixes per maternitat, i més del 80% de les persones que estaven en règim de reducció de jornada per cura de fills/es menors d’un any. L’article 53.4 de l’Estatut dels treballadors declara nul·la l’extinció de contractes a persones en aquestes condicions.
En la mateixa línia, es volen acomiadar més del 80% dels treballadors/es de nacionalitat estrangera (Nicaragua, Colòmbia, Marroc, entre altres) i el 75% de les persones de l’ACCD que han manifestat la seva homosexualitat. Aquestes discriminacions vulneren el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (Article 14), la Constitució espanyola (Article 14) i l’Estatut dels Treballadors (Art. 17.1).
En el cas dels treballadors i les treballadores que han defensat els seus drets, al manifestar-se en contra de la retallada del pressupost de cooperació i denunciar el desmantellament de l’ACCD, l’acomiadament arriba fins el 95% d’aquest col·lectiu. Tot plegat resulta una clara vulneració d’un dret i deure laboral bàsic recollit en el mateix Estatut dels Treballadors (Art. 4).
En tots els casos s’incompleix el Protocol addicional 12 del Conveni Europeu de Drets Humans on es fa especial èmfasi que ningú potser objecte de discriminació per part d’una autoritat pública, raó per la qual aquesta situació és més greu ja que l’Estat Espanyol, i per tant també la Generalitat de Catalunya, han ratificat aquest protocol.
El desmantellament de la cooperació catalana
La intencionalitat d’aquests acomiadaments té com a objectiu el desmantellament de la Política Pública de Cooperació al Desenvolupament que es fa des de Catalunya, una política fonamentada en el consens de tots els partits polítics amb l’empenta de la societat civil i que va ser impulsada pel Govern de CIU l’any 2001 (Llei 26/2001 de cooperació al desenvolupament).
La prova principal la tenim per la gran pèrdua de capital professional que representaria la reducció dràstica de la plantilla que s’està efectuant: el 90% de treballadors/es amb formació i experiència específica en cooperació al desenvolupament, Acció humanitària i educació per al desenvolupament i, el 80% de treballadors/es amb formació acadèmica superior (màsters, doctors i professors universitaris), la majoria dels quals poliglotes (amb una mitjana de 4-5 idiomes cadascú, entre els quals l’àrab i el rus).
Com a ciutadans i ciutadanes de ple dret volem denunciar aquest greuge i apel·lar al respecte dels treballadors i treballadores i a la defensa d’una política pública de cooperació. Aquesta no és patrimoni de cap govern, sinó de tots els actors de la societat civil que han participat per donar-li una identitat reconeguda tant a nivell nacional com internacional.
diumenge, 4 de desembre del 2011
Per la dignitat
El seu nom complet és Maruja Ruiz Martos i pertany a una dona que porta 50 anys lluitant al districte de Nou Barris (Barcelona), per defensar la sanitat i l'educació. Per a ella, són els puntals més importants d'un país. Aquesta és la raó per la qual, dilluns passat renunciava públicament a la Medalla d'Honor de la ciutat que li concedia l'alcalde Xavier Trias. Era "una qüestió d'honor i de coherència". CiU, el partit al qual pertany, porta des de maig fent retallades en serveis públics que han tret al carrer a la societat catalana.
Què tenim els pobres si no podem curar-nos ni portar els nostres fills a la universitat? Quines perspectives de treball tenen els xavals quan acaben la carrera?, Es pregunta Maruja. "Hi ha altres mesures, no es pot sol retallar, no pot ser que ens toqui sempre a nosaltres. El sistema no pot funcionar així, donar a l'empresa privada és el primer pas perquè després paguis tu".
Aquesta líder veïnal, que parla amb la vehemència de qui coneix la lluita al carrer, se sent orgullosa i agraïda amb els que l'han proposat per a aquest premi, les persones que han acompanyat les seves reivindicacions en els barris de Prosperitat i Nou Barris. No és estrany el reconeixement que volia brindar la seva ciutat. Va arribar a Barcelona des Guadix, Granada, quan tenia 13 anys i, des d'allà, va començar la seva lluita. Els carrers es van pavimentar, el transport públic va arribar a on abans ni s'acostava i, la gent gran van aconseguir, després de 17 anys de reivindicació, un centre per a elles.
A Maruja li fa mal que en aquesta època d'ajuntaments democràtics li diguin que un autobús no pot donar servei a 2.000 persones perquè no és rendible. "Les qüestions públiques, si són rendibles, millor, però si no ... Per a què serveixen llavors els nostres impostos?"
De vegades, visita als joves als instituts en els que estudien i els anima a lluitar, a defensar els seus ideals. Creu que la joventut d'ara té més poder i sap molt més. "Jo no he anat a l'escola però ells són capaços de redactar un full en una hora. Poden i han de lluitar. Han adonar-se que ha quedat molta gent a la cuneta per la lluita".
Què tenim els pobres si no podem curar-nos ni portar els nostres fills a la universitat? Quines perspectives de treball tenen els xavals quan acaben la carrera?, Es pregunta Maruja. "Hi ha altres mesures, no es pot sol retallar, no pot ser que ens toqui sempre a nosaltres. El sistema no pot funcionar així, donar a l'empresa privada és el primer pas perquè després paguis tu".
Aquesta líder veïnal, que parla amb la vehemència de qui coneix la lluita al carrer, se sent orgullosa i agraïda amb els que l'han proposat per a aquest premi, les persones que han acompanyat les seves reivindicacions en els barris de Prosperitat i Nou Barris. No és estrany el reconeixement que volia brindar la seva ciutat. Va arribar a Barcelona des Guadix, Granada, quan tenia 13 anys i, des d'allà, va començar la seva lluita. Els carrers es van pavimentar, el transport públic va arribar a on abans ni s'acostava i, la gent gran van aconseguir, després de 17 anys de reivindicació, un centre per a elles.
A Maruja li fa mal que en aquesta època d'ajuntaments democràtics li diguin que un autobús no pot donar servei a 2.000 persones perquè no és rendible. "Les qüestions públiques, si són rendibles, millor, però si no ... Per a què serveixen llavors els nostres impostos?"
De vegades, visita als joves als instituts en els que estudien i els anima a lluitar, a defensar els seus ideals. Creu que la joventut d'ara té més poder i sap molt més. "Jo no he anat a l'escola però ells són capaços de redactar un full en una hora. Poden i han de lluitar. Han adonar-se que ha quedat molta gent a la cuneta per la lluita".
dimecres, 6 de juliol del 2011
dijous, 30 de juny del 2011
dijous, 23 de juny del 2011
dimarts, 21 de juny del 2011
El Pacto del Euro: la nueva estrategia de la Unión Europea, al servicio de las Grandes Empresas y el Capital
¿Qué es el Pacto del Euro o la nueva estrategia sobre la competitividad ?
La crisis de la deuda soberana en Europa, con tres países desahuciados y endeudados de por vida, Grecia, Irlanda y Portugal, y la amenaza y ataques especulativos sobre el Estado español, conllevo la creación del fondo de rescate europeo (dotado con 440.000 millones de euros) para comprar directamente deuda a los países afectados por la “especulación de los mercados”1 y, de esta manera, garantizar la devolución de lo prestado al sector financiero con sustanciales intereses.
El nuevo pacto del Euro, o pacto por la competitividad, establece con carácter estructural, es decir, de obligado cumplimiento para la UE-27, unas determinadas políticas económicas que significan un nuevo giro de tuerca sobre las condiciones de vida de la mayoría y directamente cientos de miles de personas son empobrecidas, precarizadas y ninguneadas.
En políticas salariales : los salarios deben vincularse a la productividad y dejar de estar referenciados al Índice de los Precios. Esto supone cambiar las reglas de la Negociación Colectiva, desvinculando los salarios del coste de la vida, a la vez que se limita el nivel de centralización de los convenios colectivos y se exige una flexibilidad interna, es decir, terminar con el poder contractual sindical en la fijación de las condiciones de trabajo sobre jornada (tiempo de trabajo), organización de trabajo (turnos, sistemas de retribución, etc.) y despidos.
En políticas laborales : Reformas Laborales que aborden la flexibilidad y la disponibilidad unilateral del contrato por parte del empresario.
En políticas de Pensiones y Jubilación : aumento de la edad de jubilación y reducción de la cuantía de la pensión.
En políticas Fiscales : Disminución de la deuda pública (por ley) endureciendo las penalizaciones para quien no cumpla.
Recapitalización de la Banca : bancarización de las Cajas de Ahorro.
Y la Comisión Europea intervendrá en los Presupuestos de cada estado miembro para vigilar que cumplen con las políticas acordadas.
El endurecimiento, el ajuste es tan duro que hasta uno de los “padres” de la UE, Jacques Delors, ex presidente de la Comisión Europea, ha declarado que el documento del Pacto del Euro, es…”el documento más reaccionario jamás producido por la Comisión”.
Ni tan siquiera aparece, aunque solo fuera en la retórica, una referencia a los más de 23 millones de parados y millones y millones de precarizados socialmente, desapareciendo la Agenda Social de la Comisión.
De esos 23 millones de parados y paradas, el 21,73%, es decir 5 millones de personas, se encuentran en el estado español, donde Gobierno, Sindicatos y Empresarios, cerraron las políticas contenidas en el Pacto del Euro a aplicar en el estado español, el 2 de febrero de 2011 en el denominado “Acuerdo Social y Económico para el crecimiento, el empleo y la garantía de las pensiones” y enterraron las políticas de movilización para revertir las salidas antisociales a la crisis :
Flexibilidad laboral, garantizada con la Reforma Laboral plasmada en la Ley 35/2010, en todo el recorrido del contrato, desde la entrada, la permanencia y la salida.
Pensiones, ajustadas a los criterios fijados por la UE : jubilarse mucho más tarde y disminución garantizada de la cuantía de la pensión.
Reordenación del sector financiero, con más de 30.000 millones de euros invertidos en el desmantelamiento de las Cajas (FROB) y su bancarización.
Ajustes de caballo para reducir el déficit y la deuda a los criterios fijados por la UE : disminución salarial a todas las personas que trabaja en las distintas AAPP, congelación de pensiones y otras medidas fiscales.
La negociación colectiva, por Decretazo del 11 de Junio de 2011, garantiza la disponibilidad unilateral de las condiciones de trabajo : salarios, jornada, sistemas de retribución, turnos, etc. y hace desaparecer la autonomía en la Negociación Colectiva, es decir, atenta directamente contra la Libertad Sindical y el conflicto (huelga) y, los salarios han disminuido por el mismo método, el decretazo, a la vez que la productividad ha aumentado. Se garantiza la tasa de ganancia del capitalismo.
Resulta paradójico que hoy sólo hay “solución” a la barbarie impuesta, con la MOVILIZACIÓN GENERAL europea, en principio y mundial después, y los sindicatos CES, se pasan la vida “concertando” con los distintos gobiernos de sus países sobre cómo ser más competitivos para recuperar la tasa de ganancia del capital, o de la “economía” (como dicen ellos) y, ante las políticas concretas y generales que sancionan y aplican los gobiernos (al unísono) de la UE, se trabaje en la desmovilización de la sociedad.
Nos cuentan cuentos y, nos “creemos” que salen las cuentas.
La CGT llama a la MOVILIZACIÓN Y A LA REBELION SOCIAL como único camino para construir una nueva sociedad basada en la libertad y la justicia social.
Secretariado Permanente del Comité Confederal de la CGT
divendres, 6 de maig del 2011
dijous, 10 de març del 2011
El que necessiten els treballadors no és més formació sinó més salari
La formació és important i beneficiosa per trobar feina. De mitjana, els que tenen un nivell més alt d'estudis tenen majors ingressos i menors taxes d'atur. Això no vol dir ni que l'educació generi aquests ingressos i aquests llocs de treball, ni que l'educació millori els ingressos i les perspectives d'ocupació de la majoria dels ciutadans.
Tampoc és cert que l'educació garanteix la mobilitat social i contribueix a acabar amb les desigualtats entre classes socials. El nivell mitjà d'educació pot augmentar, però les desigualtats de classe en el capitalisme poden romandre igual o empitjorar (com ho han fet al llarg dels darrers 30 anys).
Ara bé, el que passa és que els treballadors més formats tenen certs avantatges sobre la resta en competir per accedir a un lloc de treball i poden treballar en un ventall més ampli de professions.
El problema al nostre país - i en la resta del món - no és que les persones no siguin intel.ligents o que tinguin pocs estudis. El problema és que tenim un sistema econòmic en el qual les classes dominants sempre intenten pressionar els salaris cap avall. I aquesta pressió ens afecta a tots, independentment del llestos que siguem i el formats que estiguem. L'única excepció són aquells que es troben dins de l'u per cent de la cimera salarial.
De fet, la formació avui en dia també està concebuda per pressionar els salaris cap avall. S'intenta que escoles, instituts i universitats aportin al mercat de treball un nombre de persones formades, en totes les professions i en totes les disciplines, superior al que realment es necessita. Per aquest motiu de vegades s'ha afirmat que la universitat és una fàbrica d'aturats.
Si realment existís una manca de mà d'obra formada en alguna professió o en algun sector productiu, com se'ns intenta fer creure, es produiria immediatament un increment de salaris en aquesta professió o sector. En canvi res d'això passa en la vida real.
En observar les característiques de l'ocupació realment existent, es descobreix que la majoria dels llocs de treballs no necessiten molta formació. En canvi els que els ocupen i una bona part dels que estarien disposats a ocupar-los, tenen més formació de la que es requereix en el treball que duen a terme.
El punt més evident per a mi és que, segons les últimes estadístiques facilitades per Hisenda, mentre el nivell de formació ha millorat en els darrers anys, el 57% dels assalariats -més de deu milions de persones- cobra un salari mitjà anual inferior a els 1.000 euros mensuals. En canvi, la minoria salarial formada per aquells que cobren un salari mitjà anual superior a deu vegades el Salari Mínim Interprofessional no arriba a l'1%.
Tampoc és cert que l'educació garanteix la mobilitat social i contribueix a acabar amb les desigualtats entre classes socials. El nivell mitjà d'educació pot augmentar, però les desigualtats de classe en el capitalisme poden romandre igual o empitjorar (com ho han fet al llarg dels darrers 30 anys).
Ara bé, el que passa és que els treballadors més formats tenen certs avantatges sobre la resta en competir per accedir a un lloc de treball i poden treballar en un ventall més ampli de professions.
El problema al nostre país - i en la resta del món - no és que les persones no siguin intel.ligents o que tinguin pocs estudis. El problema és que tenim un sistema econòmic en el qual les classes dominants sempre intenten pressionar els salaris cap avall. I aquesta pressió ens afecta a tots, independentment del llestos que siguem i el formats que estiguem. L'única excepció són aquells que es troben dins de l'u per cent de la cimera salarial.
De fet, la formació avui en dia també està concebuda per pressionar els salaris cap avall. S'intenta que escoles, instituts i universitats aportin al mercat de treball un nombre de persones formades, en totes les professions i en totes les disciplines, superior al que realment es necessita. Per aquest motiu de vegades s'ha afirmat que la universitat és una fàbrica d'aturats.
Si realment existís una manca de mà d'obra formada en alguna professió o en algun sector productiu, com se'ns intenta fer creure, es produiria immediatament un increment de salaris en aquesta professió o sector. En canvi res d'això passa en la vida real.
En observar les característiques de l'ocupació realment existent, es descobreix que la majoria dels llocs de treballs no necessiten molta formació. En canvi els que els ocupen i una bona part dels que estarien disposats a ocupar-los, tenen més formació de la que es requereix en el treball que duen a terme.
El punt més evident per a mi és que, segons les últimes estadístiques facilitades per Hisenda, mentre el nivell de formació ha millorat en els darrers anys, el 57% dels assalariats -més de deu milions de persones- cobra un salari mitjà anual inferior a els 1.000 euros mensuals. En canvi, la minoria salarial formada per aquells que cobren un salari mitjà anual superior a deu vegades el Salari Mínim Interprofessional no arriba a l'1%.
dimecres, 19 de gener del 2011
3%. L'IPC anual del 2010
L’Índex de Preus de Consum (IPC) del mes de desembre, en l'àmbit de l’Estat, augmenta fins al 3% de taxa interanual, 7 dècimes per sobre del del mes de novembre. Aquest augment, que situa la taxa com la més alta des del mes d’octubre del 2008, està motivat especialment per l’increment del preu dels carburants.
La inflació subjacent, és a dir l’estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants, augmenta 3 dècimes respecte del més anterior fins al 1,5%, i consolida l’augment del preu dels aliments bàsics. Aquest efecte és més negatiu per a les persones aturades i les que tenen rendes baixes, especialment pensionistes, i fa més injustes les mesures de retallada de despesa pública del Govern de l’Estat.
L’increment de la inflació perjudica especialment els treballadors i treballadores públics, que han patit les retallades de sou del Govern, i els pensionistes que han patit la congelació de les seves pensions.
L’augment de la inflació fa necessàries les clàusules de revisió salarial dels convenis col•lectius per garantir el poder de compra dels salaris quan augmenten els preus per sobre dels increments pactats.
L’augment de la inflació fa necessàries les clàusules de revisió salarial dels convenis col•lectius per garantir el poder de compra dels salaris quan augmenten els preus per sobre dels increments pactats.
En aquest sentit, la CUT
• Considera necessari el manteniment de la clàusula de revisió salarial del conveni col•lectiu que ens permeti mantenir el poder adquisitiu dels salaris tal i com recull l’Acord estatal de negociació col•lectiva signat per les organitzacions empresarials i sindicals i que és plenament vigent.
• Rebutja les mesures de congelació de sous públics i pensions del Govern Zapatero i l’eliminació dels 426 euros per a les persones que acaben la prestació d’atur, ja que perjudiquen greument les persones amb més dificultats i faran augmentar el nombre de persones que estan per sota del llindar de la pobresa.
'En defensa del decrecimiento' Carlos Taibo
Xerrada "En defensa del decreixement 'a càrrec de Carlos Taibo, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, l'11 de març de 2010 a la seu de la CNT a Ciudad Real.
El professor Taibo explica les conseqüències que ha comportat el creixement continu en les nostres societats, com la disminució de la cohesió social, els irreversibles danys que ha provocat al planeta, l'esgotament dels recursos naturals, l'espoli dels recursos humans i naturals als països pobres i la imposició d'una manera de vida esclau que suposa l'augment continu de les hores de treball per obtenir més béns i augmentar el consum. En aquest últim punt s'atura per explicar que excepte en els estadis inicials del desenvolupament (quan els diners són necessaris per cobrir les necessitats bàsiques), el desenvolupament consumista és indicatiu d'infelicitat.
El professor Taibo explica les conseqüències que ha comportat el creixement continu en les nostres societats, com la disminució de la cohesió social, els irreversibles danys que ha provocat al planeta, l'esgotament dels recursos naturals, l'espoli dels recursos humans i naturals als països pobres i la imposició d'una manera de vida esclau que suposa l'augment continu de les hores de treball per obtenir més béns i augmentar el consum. En aquest últim punt s'atura per explicar que excepte en els estadis inicials del desenvolupament (quan els diners són necessaris per cobrir les necessitats bàsiques), el desenvolupament consumista és indicatiu d'infelicitat.
La CGT davant la sentència contra la immersió lingüística
Des de la CGT valorem molt negativament la sentència de Tribunal Suprem contra el català com a llengua vehicular a les escoles i instituts de Catalunya, i considerem que és un altre insult, dels tants que el poble català ha hagut de patir, per part dels estaments polítics i judicials de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol, més enllà d’assumir la realitat cultural i lingüística dels pobles que el componen i fer seva aquesta riquesa, es dedica sistemàticament a disparar contra la línia de flotació de qualsevol promoció d’identitats culturals i lingüístiques que no siguin la que el Règim polític, que ens domina, considera la seva. Aquest atac contra la llengua i la cultura del nostre poble és un nou acte del colonialisme al que el poble català, malauradament, ja n’està al corrent.
La CGT de Catalunya, a l’article desè dels seus estatuts, reconeix expressament el dret a l’expressió oral i escrita i la no discriminació per l’ús del català o el castellà, així com es fixa l’assoliment de la normalització efectiva del català entre la seva afiliació. Recolzem la diversitat cultural de la Península Ibèrica i ens omple de satisfacció compartir espai lingüístic amb d’altres pobles de l’Estat espanyol però, en cap cas, acceptem la imposició de qualsevol altre idioma, propi d’altres territoris de l’Estat espanyol, ni la minoritzaciò institucional a la que està essent sotmesa la nostra llengua amb el beneplàcit de les forces polítiques que ens governen, tant al Parlament català com al Congrés espanyol.
La classe treballadora de Catalunya i en general tot el conjunt de la societat tenen el dret a viure en la seva llengua pròpia, i la defensa cultural ha de ser una trinxera més en la lluita contra el sistema capitalista deshumanitzador, que pretén una homogeneïtzació, no només en l’àmbit econòmic, sinó també en totes les altres parcel•les de la nostra vida.
Davant els privilegis d’una llengua parlada per milers de milions de persones, principalment degut a les invasions militars, i l’extermini de molts pobles originaris, l’imperi cultural espanyol pretén fer-nos el mateix, amb les eines de la deslegitimada democràcia liberal.
Ni decrets de nova planta, ni 40 anys de franquisme han pogut acabar amb la identitat del nostre poble. Tampoc el Tribunal Suprem ni el Constitucional podran fer-nos callar. A Catalunya, l’escola en Català!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)